El zàping
La sardana i la modernitat
És un documental desacomplexat i recomanable per a tots els públics
Es pot acabar Sant Jordi amb el so de la tenora i no per això deixar de ser un modern, d'aquests d'ulleres de pasta, que es deleixen per un vinil trobat al mercat de Sant Antoni com pel nou gadget 2.0. I és per això que el 33, el canal més modern de la televisió catalana, va emetre dilluns en la franja de màxima audiència el documental Sardana, dansa nacional de Catalunya?, una producció de l'olotina Zeba i Amunt del periodista especialitzat Quim Rutllant (Mans, a Catalunya Ràdio). Completíssim treball i revelador en molts aspectes de la seva història: la sardana, d'origen empordanès, és un símbol republicà al segle XIX; la sardana, un ball molt masculí amb el qual els hereus rivalitzaven a l'aplec de la font per seduir les fadrines... És un documental de 50 minuts desacomplexat, amb molts testimonis de diferents perfils, normalitzador, que desmunta tòpics, recomanable encara que no se sigui ballador ni entès i les sardanes ens sonin a avis i caliquenyos de festa major. Si bé és cert que la música tradicional té el seu espai al 33, La Sonora, per què dels concursos de sardanes no se'n fa un seguiment setmanal com de les gestes dels castellers?
Quant al desenllaç de Tornarem (15,1% d'audiència), constatar que les històries d'amor, si volen ser èpiques, necessiten un final trist, i que d'un triangle amorós, el més realista, en temps de guerra, és que et matin el marit i l'amant. I que sempre ens quedarà París, la bellesa de la qual contribueix a embellir un alliberament resolt en quatre trets.
