‘Terreny personal'

Ningú ens ha ensenyat tant el país com TV3. Des de l'aire, des del mar, des dels boscos, des de les preferències d'estiueig amb aquell precursor de l'Instagram que era El paisatge favorit de Catalunya, des del reporterisme ecoturístic d'Espai Terra... Ara és la gent que viu a la terra la que vol encomanar un sentiment, a mig camí entre l'orgull i la pertinença, a Terreny personal. Amb l'Empordanet és molt difícil no quedar embadalit amb la poesia paisatgística. La càmera, amb tendència a l'embelliment, va captar matisos del verd i el blau, la rugositat de la terra i una nitidesa que només dóna la tramuntana. S'haurà de veure quin és el tractament en altres terrenys menys donats a la literatura visual, com ara a Santa Coloma de Gramenet. Amb l'Empordanet l'espectador pot arribar al col·lapse, a la síndrome de Stendhal, amb transicions pròpies del documentalisme naturalista, i no escoltar qui s'ha d'escoltar: la gent i la seva història. Amb el delit i l'admiració per la forma, pels mites lligats a l'Empordanet (Pla), què ens diu el fons? L'arrossaire, el pescador, la jubilada i el pastor advoquen per un cant a la vida senzilla, i la postal des d'on ho diuen fa que sembli més bucòlic del que en realitat és. Però no hi ha grans revelacions més enllà de la felicitat de les petites coses. I, a excepció de la de la discogràfica, no hi ha un gran calidoscopi de feines; només oficis tradicionals. No hi ha emprenedors locals, professionals 2.0 que fan territori i hi tenen una vinculació sentimental?