I van acabar descalces

Tothom té una entrevista? Sí, des de l'economista Jonathan Kepper fins a l'actriu Ana Obregón. I amb la comparació no estem igualant la vàlua del personatge, sinó que se n'aprecien les diferències, molt més. És quan l'entrevistador demostra si sap preguntar i repreguntar; si té reflexos dialèctics. Es critica a Júlia Otero la tria de convidats d'Entrevista a la carta, que hi ha mil noms més “interessants” per conversar-hi. Per què entrevista Obregón i al final les dues es descalcen com a símbol de l'alliberament de la dona? Perquè Otero és conseqüent amb el que sempre ha fet –va entrevistar la Campos i Rocío Jurado a TV3, per exemple– i perquè són aquestes entrevistes a personatges etiquetats de frívols els més difícils per a un periodista. Otero sap a quina lliga juga i contra qui. El més fàcil per a un entrevistador és preguntar al gran savi perquè et meravelli amb titulars. El més fàcil és entrevistar Punset. El més difícil és preguntar a qui mai serà savi i que l'espectador s'adoni de les seves contradiccions. I és aquí on cal situar l'entrevista a Obregón, que estava “encantadísima” que una periodista de renom la convidés a seure al mateix lloc on van seure Serrat i Sabina i Vargas Llosa i Cayetano Rivera Ordóñez. Anava de vermell, va voler ser profunda i emotiva, tan profunda i emotiva com pot ser una actriu com ella –Obregón és la Marilyn de la crònica social espanyola–. No vam descobrir el personatge, però sí que l'entrevista va servir perquè el personatge quedés retratat. I d'això és del que es tracta, no?