El zàping
El triomf de l'immigrant
al país o la ciutat
Només recordo una noia, que havia estat estudiant d'Erasmus a Suïssa i s'hi havia quedat a residir perquè hi havia trobat l'amor, que reconegués davant les càmeres d'Españoles en el mundo de TVE que no tot és sempre tan bonic, i ho deia amb un fil de veu poc entusiasta tot i sortir per la tele. Españoles en el mundo, però sobretot Callejeros viajeros, és la mirada amable, agradable, feliç al país o la ciutat; el reporter és com si fos el turista meravellat per l'amabilitat dels locals, per les seves tradicions i gastronomia, i així ho reflecteix en el muntatge, amb la tria de testimonis, tant dels que se n'hi han anat a viure com dels nadius, que aprofiten l'ocasió per promocionar-ne les excel·lències, especialment si es tracta de països o ciutats amb estigma, i el reportatge esdevé una mena de rentat d'imatge promocional. Així es va veure en l'episodi sobre Medellín d'Españoles en el mundo i un de recent sobre platges del Carib paradisíaques –tot festa, tot ball, tot alegria– vist fa unes setmanes a Divinity. No tot és blanc ni tot és negre, i molt sovint trobo a faltar, en aquests programes, els matisos, la complexitat de les vides dels immigrants,
i no aquesta passada ràpida i superficial –són tres quarts d'hora de reportatge– que acaba sempre amb el somriure, el triomf de l'immigrant. Amb les circumstàncies actuals, a cap productora ni cadena se li ha acudit fer el seguiment, com un docureality, d'algú que comença una nova vida a fora i, pas a pas, veure'n l'evolució i, si escau, el triomf?