“Sagarra connecta sempre”

És fonamental. Sempre que dirigeixo són guions meus o sóc coguionista perquè per a mi el procés comença amb l'escriptura. És indispensable estar d'acord amb l'adaptació, almenys per començar a organitzar la pel·lícula. I en aquest cas era molt important fer una adaptació amb la qual et sentissis plenament d'acord per començar a treballar la direcció i la posada en escena. Amb El Cafè de la Marina, des del minut u, tens molt clar per què elimines escenes o dónes informació dels personatges que creus fonamental per entendre-ho millor. A més, hi hem volgut donar una visió més paisatgística, més visual del que és purament una obra de teatre.

Hem d'aconseguir que l'espectador s'oblidi que està veient una obra de teatre i alhora n'estiguem orgullosos de fer-ho així. Per a mi un mestre és Kenneth Branagh, que sempre que agafa una adaptació de Shakespeare, Enric V, Hamlet, o Molt soroll per no res, no pretén que no sigui un Shakespeare, però sí que té molt clar que és una pel·lícula. A partir d'aquí, del que es tracta és jugar entre l'adaptació teatral i la cinematogràfica.

Exacte. Curiosament es té por de fer adaptacions teatrals de clàssics a cine, però acostumen a funcionar molt bé. La gent agraeix sentir els seus clàssics. En el cas de Sagarra està molt a prop de la gent perquè té una manera de ser molt nostra. I també és reivindicar el nostre patrimoni i d'actualitzar-lo, de posar-lo amb la sinceritat que avui en dia necessitem per creure'ns-ho. No podem fer això com ho feien als anys quaranta i cinquanta.

Res a veure. És una pel·lícula i com a tal té aquesta llibertat. És una adaptació sense complexos respectant al màxim l'original teatral però buscant-li escenaris. S'ha tret el més reiteratiu, hi ha el·lipsis, escenes no explicades, perquè cinematogràficament no calen, ja que són molt més potents visualment. I en canvi hem aprofitat el llenguatge del cine per explicar els moments clau.

Bàsicament i, per desgràcia, perquè Port de la Selva no té res a veure amb el que havia estat. Vam recórrer tota la costa catalana per trobar una platja mínimament verge i una construcció que ens donés un cafè que fos mínimament creïble. Partim d'un pressupost molt escàs que no permetia tenir una intervenció, pel que fa a decoració, massa descomunal, perquè no ho podíem assumir, i havíem de partir d'escenaris que ja ens donessin el que buscàvem. Una de les poques platges verges que hi ha és la de Castell de Palamós i la construcció que ens ha servit de cafè és l'antiga casa de Josep Maria Sert, una de les antigues barraques que als anys cinquanta van servir d'estudi al pintor. El poble l'anem a rodar a Vila-rodona: és un dels llocs que poden simular un poble mariner dels anys vint. Volem recrear un ambient encongit i auster.

Perquè en Sagarra tenia el talent de connectar, descrivia personatges molt potents, passionals, durs i molt romàntics, els quals formen part de la nostra manera de ser; per una banda, molt pudorosa, i passional alhora. Els protagonistes, en Claudi i la Caterina, són dos perdedors; un és alcohòlic i l'altra una dona perduda, marcada. I el poble és una presó on els personatges se senten asfixiats pel que diran, per la crítica i per l'autocensura que s'infligeixen uns i altres. Aquesta és una primera capa molt costumista amb personatges mariners, molt macos, que descriuen la nostra manera de ser. I per sota hi ha una història d'amor passional molt potent que arriba a la gent sempre.

L'última adaptació és una producció que va fer Mercè Vilaret als anys vuitanta. Han passat molts anys i ja tocava. Hi ha també una pel·lícula dels anys trenta. Quan vaig acabar el guió, sempre el deixo llegir a les meves filles; elles són les meves primeres crítiques. Són dues noies joves de 18 anys, d'ara, i quan la llegien els agradava molt perquè en el fons el que explica Sagarra és la història d'un noi i d'una noia, de la seva relació: del que senten, del que no deixen sortir. És una història molt clàssica però molt actual.