“És difícil retratar la vida de manera pura, sense interferir”

L'objectiu no era que en tant que presentador expliqués coses, sinó que me les expliquessin a mi. Però sobretot que visqués el seu moment de canvi, que hi estigués present, que és el que volíem retratar. Si interfereixo massa, aquest moment de canvi no es dóna com s'hauria de donar. És difícil retratar la vida de manera pura.

Crec que sí. La idea també era aquesta. Quan vaig finalitzar La meva, tenia pensat buscar un projecte que em permetés fer aquest canvi, més periodístic i menys lúdic. Però buscant un terme mitjà, un equilibri, sense passar-me a l'altra banda. Després, també, un es fa gran i busca altres coses.

Tinc la sensació que l'audiència en té ganes, no tant en el sentit de drames o comèdies, sinó de sentir històries humanes, particulars; que no li parlin de macroeconomia ni de macropolítica. Hi ha ganes de veure les coses que li passen a tothom, en el dia a dia. Sense treure importància a tot el context que estem vivint, però hi ha una saturació a la tele de macroproblemes. I no tots els capítols tendeixen al drama.

El testimoni de la Dolors és una gran lliçó d'optimisme que acabes amb un somriure. És una història molt dura, però la seva lluita és tan potent que et sents molt content per ella i per la seva família.

Sens dubte és la que més et toca, però no és l'única. Hi ha capítols que em pensava que no m'arribarien tant i ho han fet especialment. El de marxar de casa, per exemple, per treballar. Em va deixar bastant tocat; potser perquè penses en el teu fill, en el futur que ens espera, trobar a faltar la gent de casa...

Del cent per cent d'elaboració d'una història hi ha un tant per cent molt alt, et diria un 60-70, de la recerca i trobada del personatge. I s'hi ha de sumar que la història sigui bona, que reflecteixi problemes actuals, que el testimoni s'expressi bé, que no està habituat a parlar davant càmera i vulgui sortir a la tele... l'equip de redacció ha tingut una feina espectacular de cerca.

Vam gravar una història d'una parella que a la meitat del rodatge s'ho van deixar i vam haver de buscar-ne una altra que, com a mínim, durant la gravació encara eren xicots.

La veritat és que no hem pensat en res d'això perquè ens ha absorbit molt tot el procés. Des del dia zero ha estat molta feina de recerca i gravar les històries i explicar-ho el millor possible. Quan vam pensar en nous projectes després de La meva volíem fer quelcom d'històries humanes; ens volíem centrar en les persones perquè els programes que havia fet tocaven més conceptes, com ara la música, la tele.... I vam pensar: on es remouen les coses? En moments de canvi.

Sí, volem retratar encara que fos de manera indirecta el fet que ara tot és molt convuls en les nostres vides, a diferència de fa 20 anys, en què tot semblava més estable.