El Zàping
La fi de l'edat de la innocència a la tele
Gemma Busquets/ @gemmabusquets
‘Gipsy Kings' fa de l'estereotip una gran farsa consentida, d'unes famílies gitanes amb vocació de ser els Kardashian espanyols
l concepte televisiu de reality fa temps que ha desaparegut dels xous que s'hi encaixonen. La idea de la càmera com a subjecte passiu que emmiralla el que veu, sense filtres, és tan naïf com creure que els ulls que s'ho miren ho fan sense prejudicis. Ni el que mira ni el que és mirat són innocents. Gran hermano va abanderar, aquest abril farà quinze anys, un format revolucionari però que ara no marca la diferència en res. Deu ser que l'habitud ens ha portat a un estadi de normalitat propi de l'època que ens toca viure; als anys vuitanta hi havia els concursos de gran format amb trucs de màgia i imitadors com a estrelles de l'entreteniment i als setanta ho eren els espectacles de varietats amb actuacions de folklòriques. El circ de la tele ha anat en involució si ara el màxim exponent de l'entreteniment –la ficció seriada juga una lliga a part, no és tele, sinó que la tele és una de les pantalles per on es projecta– és Belén Estebán i el pijama animal print bramant perquè és Sant Valentí i enyora el xicot.
En aquesta fi de l'edat de la innocència en el concepte de reality en què l'espectador pren consciència que el que veu és una gran feina d'editatge d'un equip i de moltes hores de convivència –més de la meitat no deu passar res, com a la vida– hi ha també la impostura. Fa quinze anys els famosos van veure perdre aquest estatus perquè Gran hermano democratitzava la fama o com a mínim l'accés a una portada d'Intervíu (així ho pensen a Mujeres y hombres y viceversa o Quién quiere casarse con mi hijo). I l'espectador/a es va fer actor: davant la càmera tothom actua, es mostra la versió millorada d'un mateix, però ara sobreactua, és una caricatura histriònica. Com que la tele ha prescindit de la realitat matisada i complexa ja li va bé posar el focus en els extrems. L'última mostra és Gipsy Kings, de Cuatro, que ja no és un retrat del tòpic de l'ètnia pretesament antropològic com ho era Palabra de gitano (2013) –que es repeteix després– sinó que fa de l'estereotip una versió teatralitzada, una gran farsa consentida, d'unes famílies gitanes que volen ser els nous Kardashian de l'star system espanyol.
E
