No hi ha perdó, no hi ha oblit

a tretze anys que un documental de TV3, Els nens perduts del franquisme (2002) va fer molt més que denunciar un dels períodes més foscos de la postguerra; els seus responsables, Montse Armengou i Ricard Belis, van començar una trajectòria professional d'especialització en memòria històrica, la qual, més enllà de gratar en arxius i d'entrevistar els testimonis, té un component de compromís amb la societat, de deure públic, que fa del periodisme la millor de les feines possibles. Fa tretze anys, TV3 va decidir treure els draps bruts amagats sota la catifa de la transició. I ho ha continuat fent des d'aleshores per revelar les impunitats de quaranta anys de dictadura que van molt més enllà de la mort de Franco. Fa tretze anys, Els nens perduts del franquisme va fer regirar l'estómac a més d'un espectador, va sacsejar l'audiència davant l'horror del relat, dels abusos comesos a la infància, la principal víctima del franquisme. I dimarts, veient Els internats de la por (2015), vaig tenir el mateix sentiment, no el que et fa plorar d'emoció sinó de ràbia, d'odi davant el crim de l'abús. El mèrit d'aquests documentals és, amb la cruesa del relat però també amb papers del passat, donar noms, empreses que se'n beneficiaven, fer públic allò que “se sabia” i que encara ara es comenta en veu baixa. Els morts estan morts però viuen els fantasmes. És per això que és un deure escoltar: per molt dur que se'ns faci sentir com un capellà viola en la preparació per a la comunió una nena i després li diu que el diable la castigarà...voldríem canviar de canal, però fer-ho és com si ens tapéssim els ulls i tornéssim a posar-ho tot sota l'estora. Escoltar el patiment és restituir el perdó que cap estament polític ni eclesiàstic, ni per dignitat d'estat ni caritat cristiana, han estat capaços de fer. “Sóc feliç, al final”, deia Isabel Perales amb un mig somriure. Però també hi afegia: “Ni perdono ni oblido”, perquè “dir-ho és una cosa” però “viure-ho, una altra”. I amb la valentia de dir-ho davant càmera, com deia un altre testimoni, es deixa de ser víctima per ser “supervivent”.

F