el ‘boom' de ‘joc de trons'
gemma busquets
Un món fantàstic a casa
La sèrie televisiva més popular globalitza el rodatge i amplifica així la seva repercussió
El maig del 2010, l'últim episodi de Perdidos va ser un final global, compartit per milions de persones de tot el món. Cinc anys després, si hi ha una sèrie televisiva que n'ha heretat, i fins i tot superat, el grau d'expectació i popularitat, quant al fenomen fan, és Joc de trons de la cadena nord-americana HBO (a l'Estat espanyol en té els drets Canal+). Estrenada la primavera del 2011, la sèrie s'ha globalitzat en un altre aspecte: el rodatge. Perquè el món fantàstic medieval dels Set Regnes, imaginat per l'escriptor George R.R. Martin el 1996 –va ser guionista als anys vuitanta, i entre altres es va encarregar dels nous episodis de La dimensió desconeguda– permet viatjar des dels boscos humits d'Irlanda a les muralles de Dubrovnik, Croàcia, passant pels cràters gelats d'Islàndia. Mai una sèrie de televisió com aquesta coproducció nord-americana que té el quarter general als estudis de Paint Hall de Belfast, a Irlanda del Nord, havia apostat per tants escenaris reals, però sobretot d'arreu del món. D'aquesta manera, el rodatge ha esdevingut un atractiu més per als fans de la sèrie més descarregada d'internet i ja hi ha un turisme serièfil, espectadors que busquen destins on s'han rodat les seves sèries predilectes. La filmació de Joc de trons durant tres setmanes a Girona ha generat un gran impacte publicitari i s'espera que aquesta repercussió es propulsi amb l'estrena de la sisena temporada la primavera del 2016.
Les claus de l'èxit
No hi ha fórmules màgiques i en el cas de Joc de trons –que es va estrenar paral·lelament a una altra sèrie de temàtica similar, la qual revivia la gran mitologia anglosaxona, la llegenda artúrica, Camelot (2011), que la cadena Starz va cancel·lar amb només una temporada– les claus de l'èxit es basen en els clàssics. Les sèries de tele triomfen perquè creen un univers paral·lel al de l'espectador que li serveix per viure una vida que no és la pròpia. I Joc de trons ho aplica de tal manera que connecta amb un públic molt ampli: des de professors d'història a universitaris freaks o mestresses de casa. L'atractiu de la sèrie és el seu univers fantàstic, una mitologia medieval, hereva d'El senyor dels anells de Tolkien, el gran referent. A banda del context, hi ha d'haver contingut més enllà dels vestuaris i les espases. Joc de trons explora la condició humana a través d'una sèrie de personatges molt ben definits; especialment els catalogats com a “dolents de la pel·lícula”, molt més coherents. Els Lannister, per exemple, tenen un perfil de família que tant podria pertànyer a la màfia siciliana com recordar els Borgia; intrigants i incestuosos. La teranyina de les relacions dóna a la sèrie magnitud de drama shakespearià, a banda d'uns guionistes que saben fer dialogar brillantment els personatges. Hi ha frases i escenes que són, també, per a molts analistes –una sèrie com Joc de trons es dóna també a l'escrutini multidisciplinari– com verdaderes lliçons de teoria política aplicada a la ficció. En el fons és un joc de reis, una partida d'escacs pel poder, com passa ara i passava fa mil anys. El secretisme que envolta les trames i el futur dels herois de la sèrie així com la violència extrema que no amaguen ni les escenes ni els llibres contribueixen a la popularitat d'una sèrie que és una gran evasió.