Ficció i amb rigor històric

El 22 de setembre del 2005, Cronos, del canal 33 es va estrenar amb una producció de la BBC sobre Gengis Khan. “Les primeres emissions amb títols com ara Espartac, Roma responien a una voluntat de revisar aquells grans temes de la història que han estat mal explicats pel cinema; la història feta a Hollywood està molt tergiversada, explica Joan Marí, que just ara farà un any en el càrrec i ha assumit la direcció de Cronos, després de la jubilació del documentalista i director, Felip Solé (Tornarem, Camp d'Argelers).

Fa deu anys que TV3 ha apostat per mantenir “de forma sostinguda” amb una finestra setmanal en el seu segon canal, un gènere, el de la docuficció, “difícil de programar perquè hi ha poca producció i difícil trobar-ne de qualitat”. La cadena catalana va ser pionera a apostar-hi quan va descobrir en els catàlegs de compres de la BBC que la cadena produïa un gènere, barreja entre documental i ficció; diferent de les recreacions inserides, en el que s'anomenen docudrames. En aquesta dècada, Cronos ha emès 224 estrenes de producció estrangera i hi ha hagut una evolució temàtica: treballs sobre la Revolució Francesa, el Far West, la història dels Estats Units i també d'altres de la prehistòria. El director de Cronos explica que entre els criteris de selecció per programar hi ha un “mínim del 40% de ficció” i que tinguin “alguna cosa de nou tant en el fons, en el contingut, com en la forma, en la realització”, i ha de complir el “rigor històric”. També hi ha la voluntat d'explicar grans esdeveniments de forma diferent, a través d'històries personals, reals i documentades. Joan Marí ho exemplifica amb una docuficció que narra la invasió nazi a Roma a través de tres nois científics que van arribar a guanyar el Nobel. El nazisme i, en general, la Segona Guerra Mundial són les històries que “hem detectat que fascinen més l'audiència”, assenyala el director de Cronos. En aquest cas, a més, hi ha la proximitat com a factor a tenir en compte i posa l'exemple de docuficcions que aborden històries de l'exili i de la Resistència.

Una altra de les característiques que fan interessant la docuficció per a Cronos és si és una producció que des del nostre punt de vista pot ser vista com exòtica: “Històries africanes, asiàtiques... Intentem adquirir-les perquè n'hi ha molt poques. Hi ha molta producció britànica, francesa, alemanya i
de molt bona, també Rússia està sobresortint en aquest camp”, assenyala Joan Marí, i afegeix que les cadenes escandinaves estan realitzant projectes molt interessants i destaca la propera emissió d'una producció
focalitzada en les dones víkings basada en les sagues nòrdiques. La dona, relegada tradicionalment de la història, és també un
altre punt d'interès per adquirir la docuficció. Joan Marí explica que prioritzen les
històries de dones, “siguin científiques o guerreres”.

Per què no hi ha exemples de docuficció catalana? Són projectes d'elevat pressupost, molt costosos d'assumir. “És molt difícil quadrar la fórmula d'investigar en un arxiu històric per convertir-lo en guió, trobar l'escenografia, els actors, dirigir-los, i localitzar historiadors i testimonis, i fer-ho tot amb estàndards de qualitat és molt car.” Així és més viable trobar finançament per a un documental històric. TV3 ha conreat la història amb un alt component de figuració com ara Històries de Catalunya i 300. L'exemple més genuí de docuficció catalana és Els diaris de Pascal (2007).