Homenatge a l'últim referent

Escriu el periodista Xavier Montanyà (Barcelona, 1961) en el pròleg del llibre El cas Vinader, el periodisme contra la guerra bruta publicat per l'editorial Pòrtic, que “cal investigar l'avui i l'ahir”. Si en els últims deu anys el focus d'atenció s'ha posat en el franquisme i en la guerra civil, cal començar a “il·luminar els episodis més foscos” del que fins ara era “la modèlica transició”. La voluntat del llibre és a propòsit de reivindicar la figura del periodista “compromès i apassionat per l'ofici” com era Xavier Vinader (Sabadell 1947, Barcelona 2015) abordar aquests “forats negres d'una època”. “No sé si he fet un bon manual per a estudiants de periodisme”, explica l'autor: “La meva voluntat és despertar l'interès per uns fets que també expliquen el que està passant ara.” I és que la transició és “espinosa” per la ressonància amb el present.

El punt de partida del llibre és el documental que el mateix Xavier Montanyà va dirigir juntament amb el realitzador Àngel Leiro sobre l'anomenat cas Vinader i que, produït per Antàrtida Films, es va emetre el 17 de febrer d'aquest any dins l'espai Sense ficció de TV3. Tal i com escriu Montanyà al llibre: “Era el primer i l'únic documental que la televisió pública catalana dedicava a Vinader en trenta anys.” Vinader va publicar una sèrie de reportatges a la revista Interviú el 1979 sobre les trames parapolicials al País Basc gràcies a les informacions de l'expolicia infiltrat Francisco Ros Frutos. Un mes després, ETA va atemptar contra dues persones, una de les quals apareixia mencionada als reportatges. Vinader i Frutos van ser processats per inducció a l'assassinat i col·laboració amb banda armada; van ser condemnats a set anys. El periodista es va exiliar fins que el 1984, després d'un pacte amb el govern socialista, va tornar a l'Estat espanyol. Vinader va ser el primer a denunciar el terrorisme d'estat: “En aquest país les clavegueres no es van netejar mai”, afirmava a Els matins de TV3 en una de les últimes entrevistes concedides arran de l'emissió del documental, un mes i mig abans de morir. Xavier Montanyà posa èmfasi ja a l'epíleg del llibre com “després de tants anys d'haver-lo ignorat, premsa, ràdios i televisions es van abocar en elogis a la seva persona”. I aquest reconeixement, un “homenatge també al periodisme que es feia als anys 70 i 80”, és el que s'explicita en el llibre. I en certa manera la reivindicació d'un periodisme que s'ha deixat de fer: “El periodisme d'investigació no s'ha mort, però és a l'UCI, amb respiració assistida”, escriu Montanyà citant Vinader. I afegeix que “els mitjans tradicionals, sobretot els grans, l'han abandonat; com el van abandonar a ell”. En relació al periodisme actual, Xavier Montanyà recorda la importancia que té la funció de “control del poder” i en el sentit “de fiscalització del que s'està fent, vigilar la transparència, anem bastant coixos”. En el llibre, en relació als últims mesos de Vinader escriu: “Ho va poder gaudir, tot i que sabia de sobres, per pròpia experiència, que els mitjans ja no estaven per gaires denúncies ni investigacions, més enllà de filtracions interessades de dossiers o escàndols que afavorien electoralment els seus interessos polítics i econòmics”. Montanyà, que té una llarga trajectòria també en la investigació periodística, recorda que el referent que Vinader va ser per a la seva generació ho continua essent per als joves que han recuperat el seu esperit i compromís a través de mitjans com La Directa i Crític.

El llibre ha permès a l'autor relatar amb més profunditat “aspectes que no van poder incloure's en el documental”. D'aquesta manera s'hi inclou un capítol a la repressió contra la llibertat d'expressió a Euskal Herria amb el tancament dels diaris Egin i Egunkaria acusats d'estar al servei d'ETA. També hi ha un capítol que fa una panoràmica dels reportatges “grans exclusives internacionals” que va fer durant la seva etapa a l'exili; un dels seus objectius professionals va ser Irlanda del Nord. I s'aborda amb més deteniment sobre la seva persona els orígens, “he nascut en una família de perdedors”, i els valors, “Vinader solia dir que era de la generació que va passar del missalet al Llibre Roig de Mao”.

Aquest homenatge al “símbol”, “mestre,” “dignificador de la professió” de qui “estava a les antípodes del periodisme servil” – alguns dels adjectius que es va escriure de Vinader quan es va morir– serveix també per reflexionar sobre una manera d'entendre el periodisme. “Vinader mai no es va deixar de preguntar els perquès; era incisiu i tenaç, i entenia l'ofici com un servei a la societat”. Però també amb un punt de realisme: “Xavier Vinader va ser el cap de turc, va ser el que va anar més lluny… i després tot això s'ha anat diluint perquè pots anar de franctirador –una ploma pot ser tan eficaç com una pistola– però fer periodisme no només val diners sinó també tenir el suport d'un mitjà que et recolzi.”