el zàping
gemma busquets
L'autohomenatge de Mulder i Scully
Hi ha sèries que s'haurien de quedar en el passat. M'ho va dir un company, molt més escèptic que aquesta creient convençuda, sobre el retorn d'Expediente X. No era només perquè s'intuïa com una operació que buscava els rèdits de la nostàlgia sinó també perquè una sèrie icònica però fundacional de la ficció televisiva actual s'havia quedat en aquest passat amb una etiqueta desdenyosa, que la desqualificava com a sèrie de segona, que parlava d'extraterrestres; molts dels que ara es diuen serièfils mai no la van valorar. Fa catorze anys, quan es va emetre el desenllaç d'Expediente X, no hi havia cultura de sèries, i a principis dels noranta, quan es va estrenar, ni tan sols se les qualificava de cultura sinó d'entreteniment.
Però Expediente X ha plantat tots els incrèduls (i, la veritat, s'ha reivindicat amb més força que mai) amb una tongada de sis nous episodis – demà s'emetrà l'últim als Estats Units– que són un perfecte mosaic de la varietat de to i d'històries que Mulder i Scully protagonitzaven quan eren més joves. L'edat, que podria restar, juga a favor. Més enllà que tots ens hem fet grans, també la televisió que ells van contribuir a fundar és una vindicació a l'home de mitjana edat. Tot i un primer episodi decebedor –s'havia de posar en antecedents l'audiència en relació a la mitologia– ha anat in crescendo, excel·leix en l'humor, en els episodis dels monstres com a protagonistes, en què l'actor David Duchovny pot passar-se de voltes, perquè n'ha vist de tots colors. Després d'un penúltim episodi àlgid, Expediente X s'ha refundat. L'autoparòdia i l'autohomenatge han salvat del passat una sèrie que s'ho mereixia.