És ‘rock and roll', però no és suficient

Un episodi pilot és una declaració d'intencions. I en les dues hores que dura l'estrena de Vinyl , la sèrie de la cadena HBO que al darrere té dos grans noms, Martin Scorsese i Mick Jagger, s'exemplifica amb l'escena final, que de fet reprèn l'inici. El cap d'una discogràfica en crisi, personal i professional, Richie Finestra (Bobby Cannavale), ressorgeix de les runes després d'un concert demolidor de New York Dolls al so de Personality Crisis. D'estètica excel·lent que ens transporta als anys 70, amb sobredosi musical –des de Ruth Brown fins a Led Zeppelin– que vol remarcar l'època a partir de la seva banda sonora, amb uns bucles temporals, sovint mal narrats... tot i tenir moltes coses a favor, el primer episodi no flueix com hauria de fer-ho. Grinyola en els aspectes bàsics, com en la presentació de l'origen i evolució musical en el negoci, en la indústria musical, del protagonista, a qui es vol revestir de moltes ombres –en certa manera es busca construir un nou Don Draper, un gran personatge i irrepetible– però que les addiccions il·luminen massa i contribueixen a rebaixar-ne el gruix, el pòsit que tenia Draper; Richie Finestra se'ns presenta massa planer. A més, Scorsese es fa autohomenatges en aquest pilot, que dirigeix. Segurament és el metratge, excessiu, desequilibrat... en certa manera també com el món d'excessos que vol retratar. És rock and roll i a vegades no n'hi ha prou.