Estats Units
Eleccions presidencials
La influència del debat
Els mitjans de comunicació, fixant-se en l'extravagància del personatge televisiu, han contribuït a la creació del fenomen Trump
La premsa, en el rol vigilant, s'ha dedicat a la investigació dels candidats i les seves polítiques, mentre que les televisions fan seguidisme i ho retransmeten tot
Continua l'efecte Kennedy-Nixon
Els candidats no poden portar ni papers ni gràfics als debats electorals, explica el professor Alan Schroeder
Any 1960. El primer debat televisiu de la història de les eleccions nord-americanes. Nixon –que no va voler que el maquillessin i s'havia dirigit al plató de la cadena després d'haver fet un discurs davant d'una seu sindical– contra Kennedy, que havia anul·lat tots els actes per preparar-se per al cara a cara. Nixon va suar, se'l va veure cansat, amb bosses als ulls. La imatge del rival va ser clau per a la victòria de Kennedy. El poder de la tele i la influència del debat, encara ara, més de cinquanta anys després, tenen el seu efecte en l'electorat. Així ho reconeixia Alan Schroeder , professor de la Universitat de Boston i especialista en periodisme televisiu i debats electorals, en una trobada al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Fotos, errades i atacs
Schroeder, que ha analitzat els debats presidencials en el llibre Presidential debates: 50 years of high-risk TV , va destacar tres conceptes a tenir en compte en els debats televisius, tant per als candidats com per als seus assessors, ja que és el que examinaran els periodistes: visual, error i atac. Dit d'una altra manera: la foto, l'equivocació i l'enfrontament amb el contrari. I, en aquest sentit, l'entrada a escena de l'aspirant a candidat republicà Donald Trump ha estat un “regal” per a les cadenes i els humoristes, ironitzava el professor Schroeder, ja que les eleccions presidencials als Estats Units duren dos anys: “Això és una bogeria. Tothom s'acaba avorrint”, afegeix l'analista. En l'espectacle que és la política, i encara més als EUA, Trump ha convertit els debats electorals en reality shows; l'empresari ja era una estrella televisiva quan el 2005 va estrenar el seu propi xou, The apprentice. L'expert, però, creu que la complicitat dels mitjans ha tingut “part de culpa” a l'hora de convertir Donald Trump en un fenomen. El professor Schroeder va aportar algunes xifres: Trump ha rebut un 36% més de cobertura mediàtica que el seu màxim rival republicà i el doble que Hillary Clinton, favorita en el bàndol demòcrata. “Al principi no el van prendre seriosament”, explica Schroeder, que destaca la debilitat que tenen els mitjans per les “personalitats extravagants”.
Aquesta condició de “pallasso”
de Trump, en els inicis de la campanya, va fer que la versió nord-americana del Huffington Post situés les “cròniques i declaracions de Trump en la secció d'entreteniment i no en la de política”.
Els mitjans nord-americans han perdut la funció de watchdog –el terme anglosaxó es refereix al paper de ‘gos vigilant' del periodisme, que denuncia els excessos i les arbitrarietats– El professor Schroeder diferencia entre la premsa escrita, els diaris, i les grans cadenes, les networks, que miren de vendre espais publicitaris. I Trump s'ha convertit en l'estrella preferida. Fins i tot cadenes més liberals com ara MSNBC s'han afegit a l'espectacle Trump i “interrompen la seva emissió per emetre qualsevol declaració en directe que faci” i no fan el mateix amb la resta de candidats, ni tan sols amb Hillary Clinton. “Les teles acaben fent seguidisme dels candidats, és retransmissió, el directe del que està passant; no hi ha una perspectiva analítica”, explica el professor. En canvi, els “diaris
fan recerca i investiguen el perfil ideològic i les polítiques dels candidats”. Schroeder posa com a exemple la tasca que ha fet The New York Times, que també s'ha pronunciat a favor de la candidata Clinton. “Curiosament, cap periodista ha preguntat a Hillary Clinton per què ella i el seu marit, Bill, van assistir com a convidats al tercer casament de Trump”, explicava en la trobada amb els periodistes catalans el professor Schroeder.
Hillary, l'anticandidata
L'analista nord-americà considera que Hillary Clinton és la “més ben preparada” de tots els candidats, però “es nota que no li agrada fer campanya”. “Desprèn falta d'entusiasme i no genera empatia, ni amb les dones”, relata el professor Schroeder. Pel que fa a la influència de les xarxes socials, sobretot de Twitter, el professor no hi veu un poder superior per part dels periodistes més enllà de “la immediatesa”. En tot cas, hi ha més pressió, perquè “l'avaluació és instantània”.
Schroeder va examinar també els debats televisius de la campanya electoral espanyola i va destacar “la innovació i experimentació” amb el format que va suposar el debat organitzat pel programa Salvados, de Jordi Évole, a La Sexta. En canvi, el va sorprendre la posada en escena, molt a l'americana, del debat d'Antena 3, amb retransmissió de l'arribada dels candidats com si fossin els Oscars, amb càmeres als cotxes. “No sé com és que els assessors hi van donar el consentiment”, es preguntava Schroeder. Amic del periodista Manuel Campo Vidal, que es va encarregar de moderar el debat cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, creu que va ser un “bon debat”, tot i que encara s'espera la resposta de tots dos en relació amb la pregunta sobre Catalunya. Hi ha, però, diferències notables respecte als cara a cara dels EUA: “És impensable portar-hi papers ni gràfics; un ha d'anar al debat com si anés a un examen, ben preparat. Només hi ha un bloc
de notes en blanc i bolígrafs.”