Gerard Quintana i Lídia Pujol

Fa 25 anys que es coneixen i de seguida es nota que entre ells hi ha una gran amistat i complicitat. “Podem estar molt de temps sense veure’ns, però d’alguna manera sempre estem en contacte”, diuen Gerard Quintana (Girona, 56 anys; primera menció a Punt Diari, el 1988) i Lídia Pujol (Barcelona, 52 anys; esmentada per primer cop a l’Avui el 1993) quan acabem una conversa que ha tingut lloc en una gran casa amb passat senyorial i present coliving del barri barceloní del Putxet, on ara Quintana, eivissenc adoptiu, té la seva base d’operacions quan aterra a Barcelona. Pel que recorda Pujol, es van conèixer als camerinos d’un concert que Sopa de Cabra va oferir l’abril del 1996 a La Mercè de Girona, on ella i Sílvia Comes van ser teloneres. “Llavors, jo tenia força reticències respecte a tot allò que tingués a veure amb el rock català”, explica ella, però es van entendre tan bé que l’any següent Comes i Pujol van col·laborar en la gravació del directe La nit dels anys, de Sopa de Cabra. Un quart de segle després, Sopa de Cabra continua en actiu: de fet, el dia de la trobada Quintana acabava d’arribar de Girona, on el grup estava preparant a la sala La Mirona de Salt la gira commemorativa del 30è aniversari del disc Ben endins. Aquest 2021 està resultant molt profitós per a tots dos: Quintana ha guanyat el Premi Ramon Llull amb la seva segona novel·la, L’home que va viure dues vegades, i Lídia Pujol ha tornat a sorprendre, amb el disc Conversando con Cecilia , on adapta cançons de la cantant madrilenya, morta en accident el 1976. “Cada cançó de Cecilia t’ajuda a despertar la teva autodeterminació”, diu.

Parlem de què feien tots dos ara fa 10 anys, i tots dos recorden que acabem de commemorar justament el 10è aniversari del 15-M, un moment d’indignació col·lectiva en què molta gent a tot l’Estat va sortir al carrer per reclamar una democràcia més participativa, no regida pels interessos capitalistes. A Catalunya, una part important d’aquella onada va derivar en el moviment Procés Constituent, en què tant la Lídia com en Gerard s’hi van implicar activament. “En aquell moment, en Gerard i jo donàvem la cara pel Procés Constituent, el moviment impulsat per Arcadi Oliveras, Teresa Forcades i molta altra gent. Ocupàvem les places i els carrers –amb la pandèmia i el confinament, en canvi, ens en vam anar a l’altre extrem– intentant que les coses fossin diferents, per derrocar el sistema”, recorda Pujol, que de tota aquella experiència en va treure lliçons que va aplicar a la seva vida: “Com diu el meu amic Josep Pintó, «Soc petit amb vocació de petit». I per això vaig decidir anar-me’n a viure a la muntanya amb el mínim possible, fer concerts sense intermediaris, intentant treballar amb col·lectius que també tenen aquesta vocació de ser petits, posar la meva veu al servei d’una altra manera d’anar pel món. Perquè vull creure en un món simbiòtic.”

I continua Quintana, passant de l’evocació de la utopia col·lectiva a un cert desencís: “Recordo el 2011 com un moment molt bèstia, amb tota aquella gent omplint la plaça Catalunya i Jordi Pujol trucant-me per primera vegada a la vida, per demanar-me que el posés en contacte amb els líders de la protesta, quan aquell era un moviment popular i sense caps. Va ser un moment surrealista! Llavors vaig tenir la sensació d’un trencament positiu, una situació que havíem esperat molt de temps, però també crec que hi vam perdre la innocència definitivament. Després van arribar deu anys de crisis encadenades.” En l’aspecte més personal i com a músic, Gerard Quintana també s’ha implicat molt en els últims anys en la defensa dels drets del seu col·lectiu i ara presideix l’Acadèmia Catalana de la Música, fundada també el 2011: “Ja portava 25 anys en aquest món sense pla urbanístic que és la música, quan vaig decidir que calia fer alguna cosa i que havia de ser el mateix sector el que havia de decidir el seu futur. En aquest país hi ha un potencial creatiu enorme i, al mateix temps, tenim unes estructures cavernícoles i una indústria amb una mirada molt curta”, afirma.

La conversa va fluint, saltant de tema en tema –des de les respectives singularitats familiars a la fascinació general per les xarxes socials i la pantalla com a “preservatiu integral a través del qual vivim les nostres vides”, com diu la Lídia–, fins que arribem inevitablement a la pandèmia, quan molts han reivindicat la cultura com a eina de reequilibri social: “Sí, he sentit gent reivindicant la cultura que no ho havia fet en la seva vida. Tots els conceptes, com el de llibertat, perden el sentit quan són invocats per partits que no hi creuen. La cultura és allò que ens fa ser comunitat, però quin esperit crític té aquesta comunicat? Perquè la cultura ens interpel·la i fa evident la mentida, però també pot ser només un decorat”, planteja en Gerard. Parlen també de la polarització, del joc d’extrems que s’escampa pertot arreu, davant del qual ella cita la seva estimada Cecilia quan canta “Yo quiero ser equilibrista”, perquè “l’equilibri és moviment”, i “si només parles d’individu o de massa estàs dissociant dues coses que estan interconnectades, perquè jo soc en relació amb els altres”. En Gerard es veu com “un individu que pertany a la tribu però es mira les coses des dels extrems”. I des dels extrems diu: “No crec en l’espècie humana però sí en les persones. Com a espècie som un fracàs i, com diu Eudald Carbonell, per evitar el col·lapse necessitem una acció conjunta d’espècie.” I ella remata, citant Casaldàliga, per no perdre l’esperança: “Som l’exèrcit vençut d’una causa invencible.”