Marta Madrenas i Montserrat Tura

Fa deu anys, Marta Madrenas s’iniciava en la política com a regidora de l’equip de govern de Carles Puigdemont a l’Ajuntament de Girona. En aquell moment poc s’imaginava que acabaria liderant la corporació, seria diputada al Parlament i una de les figures amb més projecció del municipalisme. Montserrat Tura, en canvi, afrontava el tram final de la seva llarga trajectòria política, que havia començat el 1987 sent alcaldessa de Mollet del Vallès –fins al 2003–. També va ser diputada i, després, consellera d’Interior, de Justícia i membre de la mesa del Parlament. Les reunim a la sala de plens de l’Ajuntament de Girona, un espai noble i carregat d’història però que, a conseqüència de la Covid-19, ha perdut vida. Ara les sessions se celebren telemàticament i són actes comptats els que acull.

Madrenas i Tura representen dos moments diferents del municipalisme, amb reptes dispars però amb un mateix objectiu: millorar la vida dels seus veïns i veïnes. “Hi ha un moment en què el poder municipal ho influencia tot i fa una gran aportació a l’estat del benestar, cosa que no se li ha reconegut mai”, afirma Tura. Relata i reivindica amb passió aquells primers anys després del franquisme, en què tot estava per fer: “Ens vam trobar uns ajuntaments amb quatre funcionaris i vam haver de crear-ho tot.” Ni lleis urbanístiques, ni sistema de finançament, ni tan sols padrons. I a través de l’obra pública impulsar la cohesió social: connectar sectors de la ciutat que no es miraven, instal·lar clavegueres per millorar la salut pública o construir equipaments perquè hi hagués igualtat d’oportunitats. En contraposició, Madrenas exposa que ara, amb les ciutats ja madures urbanísticament, els reptes muten. I lamenta com s’han multiplicat les servituds i dificultats per tirar endavant projectes a causa d’una normativa i una burocràcia excessivament carregosa. “No pot ser que per fer una petita obra, com arreglar una vorera, en què veïns i Ajuntament estem d’acord, es tardi un any i mig”, recrimina. “Nosaltres volíem que hi hagués normes. Quan vens d’un lloc on no hi ha res, permets la discrecionalitat, que és el que era el franquisme”, li respon Tura. I recorda com es va lluitar per una llei específica d’hisendes locals, en un moment en què “els carros circulaven pels pobles només amb una xapa i en els padrons només hi havia dotze persones, de les quals sis estaven mortes”. Posar ordre i ser contundents en les accions de govern significava també guanyar-se antipaties: “Sempre dic que vam entrar amb molts amics i vam sortir amb pocs.” Madrenas reconeix la necessitat de posar límits en aquell moment, però considera que ara ens situem a l’extrem contrari, amb una normativa espanyola i europea que produeix paràlisi o una gestió gairebé impossible. “Cal donar seguretat i garanties a la ciutadania que les coses es fan amb transparència, però tots els ens locals coincidim a dir que ens hem passat de frenada amb les exigències burocràtiques, legislatives i de contractació”, afegeix.

En aquest evident procés de professionalització dels ajuntaments, els pregunto si això ha allunyat la institució de la ciutadania. “La proximitat té molt a veure amb els equips humans i amb la persona que hi ha al capdavant”, sosté Tura, que parla de la creació d’elements d’implicació i de participació col·laborativa amb associacions, entitats i comunitats de veïns. “Fins i tot vam aconseguir que assumissin responsabilitats personals i patrimonials per fer possible un projecte. És de les coses més interessants que vam fer. El retorn a una mena d’economia col·laborativa que s’havia aplicat a la Segona República i que després vam perdre”, recorda. En aquest sentit, Madrenas confirma que es manté la necessitat de la proximitat: “Continua sent vital la relació amb les associacions i, a més, s’ha guanyat musculatura amb la participació ciutadana. Ara és imprescindible. No es pot fer cap procés sense la participació ciutadana, sigui de tipus col·laboratiu o bé consultiu.”

Sobre el fet que els ajuntaments acabin assumint tots els papers de l’auca en ser la institució més pròxima al ciutadà, Madrenas parla del concepte “ciutat estat”. I clama per un millor finançament: “És imprescindible, perquè som els que millor prestem els serveis a la ciutadania. Fem de bisturí, pel coneixement que tenim del territori. I, d’altra banda, també necessitem que s’escoltin més les veus dels municipis, perquè som els que al final haurem d’aplicar i dur a terme les decisions o normes que s’aprovin.” Per Tura, en els primers ajuntaments hi havia un desacomplexament vers la divisió jeràrquica. “En el lloc que en som propis, som sobirans i podem decidir el que vulguem, i podem agrupar-nos si així ho decidim. D’aquí els fenòmens metropolitans, que no s’han acabat de resoldre bé enlloc”. I aquí obrim el meló d’un altre debat, que és el paper de la capitalitat de Barcelona. “No és conscient de la quantitat de municipis que fan sacrificis perquè la ciutat tingui serveis. Els nusos viaris, els gasoductes o les plantes de tractament d’aigua solen estar en altres municipis”, sosté Tura, per la qual els fenòmens metropolitans s’han desatès i hi ha una assignatura pendent gens fàcil. Des de Girona, Madrenas veu manca de voluntat de capitalitat per part de Barcelona, no només amb l’àrea metropolitana sinó amb el conjunt de ciutats del país. “No és minoritzar el seu paper, perquè és una ciutat única al món, però trobem a faltar aquests vincles col·laboratius”, afegeix. I Tura li respon: “Aquesta Barcelona generosa i que se sentia cofoia de ser la ciutat de referència de Catalunya va existir durant uns anys.”

Canviem totalment de tema i analitzem el paper de la dona en el municipalisme. No és casualitat que hàgim fet coincidir dues dones en aquesta conversa. És la manera de reivindicar la lluita feminista per fer-se un lloc en el món de la política. “Llavors les alcaldesses ens sentíem com unes bestioles estranyes. Érem tan poques que fins i tot fèiem trobades”, diu Tura, que és de l’opinió que el poder no es proclama, sinó que es demostra cada dia. “Però totes tenim l’anècdota d’aquell que entrava al despatx i preguntava on era l’alcalde”, riu. Reconeix, també, que als anys vuitanta ràpidament se’ls penjava el cartell de dones dures. “I la meva etapa al govern de la Generalitat em va reafirmar encara més.” Madrenas confirma que els temps estan canviant, tot i que hi ha camí per recórrer. “En el meu cas, sempre m’he mogut en àmbits masculinitzats. També en la meva etapa professional. Quan era presidenta del col·legi d’API, a les reunions a Madrid era l’única dona i la més jove. I si algú ha volgut tenir una actitud masclista, no m’he sentit al·ludida”, sosté. Totes dues, però, coincideixen que el tema de la paritat en la política està resolt, perquè la normativa així hi obliga, però que el lideratge encara és un compte pendent. Hi ha moltes regidores però poques alcaldesses. Arribar a la paritat al capdamunt de les llistes serà normalitzar la presència de la dona en la funció pública.

I sobre la dedicació a l’alcaldia? És possible compatibilitzar-ho amb altres càrrecs? Madrenas, per exemple, és diputada. Tura també ho va ser en el seu moment. “Defenso que soc alcaldessa les 24 hores del dia, set dies a la setmana. I quan soc al Parlament segueixo sent alcaldessa. És imprescindible que el món municipal participi en les decisions nacionals. I no et negaré que també és molt pràctic tenir els consellers a prop per desencallar qüestions”, diu Madrenas. Tura tampoc ho veu excloent i, en el seu cas, destaca que estant al Parlament també va poder tastar el que significa fer d’oposició.

I ens van sortint més temes: com s’ha passat del bipartidisme de l’època de Tura al multipartidisme d’ara i les dificultats per travar acords. O bé com s’ha escolat el procés independentista en la gestió del dia a dia dels ajuntaments. “Com a alcaldessa crec que he de defensar els drets i llibertats dels meus veïns i veïnes i ho he fet”, diu Madrenas. “Que es marquin objectius amplis i es desitgi la llibertat plena, no hi tinc cap inconvenient. Però s’estan trencant consensos que van costar molt de bastir”, diu Tura. I la conversa ens dona per molt més. Però el paper ens ho fa deixar aquí.