Adeu al periodista orquestra

En Jordi Soler, l’Hèlios, era un home estimat a la redacció d’El Punt Avui, el diari que va acollir la seva tira d’en Sísif de manera ininterrompuda des del 1982, de tal manera que ell sempre va considerar la redacció de Girona i la seva gent com una autèntica família. De fet, tot i que estava parcialment jubilat des del 2003, no va deixar pràcticament mai de venir cada dia al diari per dibuixar la seva tira i fer feina diversa durant hores, fins que la pandèmia primer i la malaltia després van interrompre aquesta rutina diària. Tot i això, des del seu pis, al Pont Major, no va deixar mai de dibuixar, pensar i entregar la seva feina creativa, fins al 22 de desembre. I tenia material suficient per continuar publicant la seva tira surrealista fins al seu darrer dia. Seria injust, però, parlar de Jordi Soler només com el creador d’en Sísif, perquè al llarg de la seva dilatada trajectòria va treballar com a fotogravador i publicista, va ser un extraordinari fotògraf, va destacar com a entrevistador i articulista d’opinió, va ser il·lustrador i dibuixant a El Punt, Presència, La Coma i La República, i va ser lloat com un sòlid autor de mots encreuats i dels seus mots enrevessats, complicadíssims entreteniments que demostraven el seu domini de la llengua. Tot això va fer que fos batejat per Narcís-Jordi Aragó com “el periodista orquestra”. La seva mort, ahir a Girona, deixa un buit en el periodisme gironí. La demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya li va atorgar la Mosca de la Informació, i el va tornar a homenatjar el 2019 durant la Setmana dels Rahola.

Jordi Soler i Font va néixer el 16 d’abril del 1938 a les Fonts de Terrassa, al Vallès Occidental. La seva família hi estava de pas perquè fugia de les bombes franquistes. Era fill de l’escriptora i periodista gironina Maria Assumpció Soler (1913-2004). La seva infantesa la va passar entre Canet de Mar, Badalona, Barcelona i Granollers, molts d’aquests anys allunyat de la seva mare, mestra i pedagoga, que el va haver de deixar en mans de familiars, que el volien protegir de les estranyes idees del nebot des de ben petit i del seu apassionament pel món del dibuix. Maria Assumpció Soler i Font era una dona molt influïda pel seu oncle, mossèn Joan Font i Giralt, esperantista i catalanista convençut. El seu afusellament el 1936, als inicis de la Guerra Civil, i la desaparició durant la guerra del seu germà Joan la van marcar greument. La seva afiliació a la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT li va causar molts problemes amb el règim franquista, tot i que el seu cas va acabar sent arxivat i ella va poder continuar en el món de la docència, a Palafrugell, però sense el seu fill, que va quedar vivint amb familiars. Maria Assumpció Soler va rebre el premi Fastenrath en els Jocs Florals del 1959, que no va poder recollir a París, i va quedar finalista del premi Joanot Martorell de novel·la amb L’escollit, que no va poder veure publicada en vida. Amb una biografia escrita per Carme Ramilo, la va editar l’Ajuntament de Palafrugell el 2005 en el primer número de la col·lecció Dones amb Nom Propi. Va publicar en revistes del règim, a Los Sitios, la Revista de Girona, el setmanari Presència, El Punt.

La forta personalitat de la mare va marcar Jordi Soler, un nen solitari allunyat d’ella durant anys. Ell, gironí de cap i de cor, va arribar a la ciutat amb 14 anys i en contra de la seva voluntat, però aquella ciutat de començaments dels anys cinquanta, grisa, negra i clerical, li va comportar conèixer els que serien els seus amics més preuats durant aquell temps de la dictadura. En aquell clima asfixiant va connectar amb gent culturalment molt inquieta, que volia trencar la grisor de la dictadura. Eren gent com Josep Tarrés, Antoni Varés, Carles Vivó, Enric Marquès o Pius Pujadas, entre molts altres, uns joves que inquietaven la policia de l’època perquè anaven a la seva. Va ser així com aquell jove que havia arribat a contracor a la ciutat se’n va enamorar. El teatre va ser un nexe amb altres joves, primer a Acció Catòlica, on els van fer fora perquè no resaven, i després en un centre de la Falange on els van intentar captar i d’on van sortir cames ajudeu-me quan, per fer teatre, els volien imposar d’anar amb camisa blava, segons va explicar el mateix Jordi Soler en una entrevista a la Revista de Girona que li va fer el periodista Lluís Freixas.

Aquells joves feien coses diferents, i per tant eren objecte de sospita. Després del teatre van venir les exposicions. Un seu parent que el volia collar retreia a Jordi Soler per què Enric Marquès pintava les pomes de la manera que les pintava o per què un jove Carles Vivó portava barba. I acabava dient que els faria tancar a tots. Quan Soler li deia que tal personatge de Girona també en portava, de barba, li responien: “Oh, però aquell senyor és metge!” L’ambient era opressiu a la ciutat però hi van trobar un espai de llibertat quan es va fundar L’Arc d’en Lluís Bonaventura, l’únic bar que té una catedral al pati, segons s’anunciava. L’Arc va reunir tot aquell grup de joves, i d’altres que s’hi van afegir al final de la dictadura, en un espai culturalment potent on es va gestar una conspiració intel·lectual. La policia recelava i van córrer històries sobre el que s’hi feia, allà dins, però per Jordi Soler allà només s’hi parlava, es reia i s’hi conspirava. I ell caricaturitzava la dictadura i exposava la seva visió del sexe, procaç i allunyada del nacionalcatolicisme. I també s’hi bevia molt. Els van acabar deixant per bojos, cosa que els va donar un marge de llibertat, segons explicava el mateix Jordi Soler, que es feia un fart de dibuixar cada nit en papers, alguns d’ells conservats per alguns amics seus com Pius Pujadas.

Va ser en aquest ambient quan Jordi Soler va entrar a treballar com a fotogravador en una empresa propietat de Jaume Sureda Prat situada a la Cort Reial. Sureda, periodista de Los Sitios i home d’ordre, era també el propietari de la revista Usted, on va començar a publicar Jordi Soler. No cobrava res, però li permetia publicar i fer coses interessants, com una entrevista a Paco Rabal quan estava rodant a Girona El canto del gall, en què els carrers del Barri Vell gironí es convertien en els d’una capital comunista, segons va explicar a Pau Lanao en una conversa amb motiu de l’homenatge del Col·legi de Periodistes.

Sí que Jordi Soler va tenir finalment problemes amb la policia i la justícia. Corria l’any 1958 i a Girona s’assajava una passió i mort de Jesucrist signada pels lletraferits Narcís-Jordi Aragó i Josep Maria Capella, titulada La llum de la passió i que s’assajava al Teatre Municipal de Girona. Allà hi era present la intel·lectualitat gironina, sempre comandada per gent com els autors teatrals i poetes. De fet, Pius Pujadas recorda com l’enyorat Carles Vivó va encunyar una frase genial i surrealista que definia aquella colla: “Els quatre evangelistes foren tres: Aragó i Capella.” En Jordi Soler, present a l’assaig, va començar a fer rodolins divertits que causaven la lògica hilaritat. S’hi va afegir Pius Pujadas i, en sentir-los, el desaparegut Joan Ribas els va dir que hi havien de donar forma literària. Així va néixer una desvergonyida obra mecanografiada i per passar l’estona que van batejar com La llum del quarto fosc. Fins que a algú se li va acudir ensenyar-la al llavors director del Teatre Municipal, un home que havia estat membre de la División Azul i falangista convençut que havia tingut una topada amb Pius Pujadas. Aquest personatge els va denunciar a la policia, que no en va fer gaire cas fins que no els van explicar que els autors eren catalanistes i separatistes. Van fer una traducció absurda al castellà dels rodolins i van acabar processats, jutjats i condemnats a tres mesos i un dia de presó per un delicte contra la religió catòlica. Jordi Soler recordava, divertit, que en l’acte d’acusació contra ell la policia va afirmar que tenia una personalitat negativa perquè era “extraordinàriament aficionat a la pintura moderna”. No tenien antecedents i no van haver d’ingressar a la presó, tot i que van haver de passar pels calabossos. Sarcàstic, Jordi Soler explicava que van ser suspesos durant tres mesos del seu dret a vot. En la dictadura!

Aquell grup de gent va continuar les seves activitats i Jordi Soler es va convertir en un extraordinari fotògraf, tot i que pel seu ideal va ser rebutjat per l’Associació Fotogràfica de Girona. Jordi Soler va formar part també de l’equip fundador de Presència, on, diu, va descobrir el periodisme tot i que a Usted ja s’havia donar a conèixer com a crític de teatre. A Presència feia fotografia i il·lustracions, i va donar vida a un personatge, també surrealista, batejat com Foteta, un precursor d’en Sísif. També va connectar amb el món del cinema. Va protagonitzar És ben difícil matar el petit monstre que tots portem a dintre, dirigida per Jordi Lladó i Roc, que havia de protagonitzar Patrice Chaplin, jove del genial cineasta que corria per Girona i que els va deixar penjats, fent que la protagonista fos la figuerenca Carme Trèmols. Molts anys després, Jordi Soler apareixeria breument a la pel·lícula Una nit a Casablanca, d’Antoni Martí, amb guió d’Àngel Quintana, on feia bàsicament d’ell mateix.

Les nits de disbauxa d’aquella colla de joves es van acabar per a Jordi Soler quan es va enamorar de Mariela, una noia madrilenya que era cunyada del torero Paco Camino. Jordi Soler la va seguir a Madrid, on va viure onze anys amb la seva dona i on va néixer el seu fill Màrius i els germans d’aquest. Va entrar a treballar al departament publicitari de l’empresa d’electrodomèstics Cointra, a Alcalá de Henares. “Va anar malament, va ser un desastre; em vaig divorciar i vaig tornar a Girona”, explicava Jordi Soler. Va tornar amb en Màrius i va anar a viure amb la seva mare, que es feia gran. Quan va tornar va retrobar els amics, va fer ràdio a Radiocadena i va començar a fer col·laboracions amb un diari nascut durant la seva absència: Punt Diari. Aquí va néixer en Sísif, el personatge que ha donat nom a la tira surrealista que es publica regularment des del 1982. En Sísif no era un autoretrat, sinó la voluntat d’acollonar un cap que va tenir a Madrid i que li havia fet la vida impossible. Li dolia especialment que li digués que el català era un dialecte.

Va entrar a treballar fix a El Punt anys després, i allà es va mostrar en tota la seva plenitud el fotògraf excel·lent i lúcid, l’articulista constant, el dibuixant impenitent, el gran creador de mots encreuats i mots enrevessats. L’Hèlios era conegut així perquè signava els seus primers treballs amb el pseudònim d’Heliogabalus Imperator. Al diari feia de tot, era un veritable periodista orquestra. També va formar part de la redacció de La Coma, l’enyorat suplement d’El Punt que va publicar durant anys una visió humorística, punyent, sarcàstica, contundent i dura de la realitat, que ara tindria molts més problemes dels que va tenir quan es publicava, als anys vuitanta i noranta.