TOT RECORDANT
Deu anys sense la veu de la Francina Boris
La històrica locutora va fer el primer missatge que es va sentir a Ràdio Girona ara fa 90 anys
Fa 90 anys, el 1933, la primera veu que es va sentir a Ràdio Girona va ser la de Francina Boris i Codina (Girona, 1915), que ens va deixar just en fa deu, quan en tenia 98. No només és recordada per aquesta petita fita històrica. Va ser en temps molt difícils, la guerra i tot el que vindria després, una ferma defensora del país i de la llengua, i especialment de la sardana.
Ella mateixa explicava que va aprendre el català a casa gràcies a les classes del seu pare i que això li va permetre ser escollida als 18 anys per ser la primera veu de la històrica emissora. Sempre volia recordar que havia estat deixeble, entre d’altres, de Carme Huguet. En el tribunal que la va triar per ser la primera locutora, hi havia, poca broma, institucions com Carles Rahola, Joaquim Pla i Cargol, Santiago Sobrequés i Josep Maria Dalmau. Amb el temps al seu costat i també amb el seu mestratge van créixer grans veus i periodistes de les comarques gironines, com Enric Casademont, Amàlia Reixach, Ernest Mascort, María Jesús Medina, Josep Maria Amargant, Salvador Carral, Narcís, Planas, Jordi Xargayó, Jordi Grau, Jordi Busquets i Enric Frigola. La seva figura, amb tot, no es podria entendre sense Miquel Vidal, el seu home, que va conèixer el 1942 i que era el cronista cultural de Ràdio Girona i impulsor com ella dels premis Prudenci Bertrana.
Encara que la primera emissió regular de Ràdio Girona va ser el 10 de desembre de 1933, les proves es van iniciar durant les fires de Sant Narcís. Les primeres paraules que va pronunciar Francina van ser: “Aquí Ràdio Girona. Aquí EAJ 38, Ràdio Girona. Amics, volem que escolteu aquesta emissora. Ara tenim una veu.”
Un any després, amb la seva mare, es va traslladar a Barcelona per treballar a Ràdio Associació de Catalunya. Vivia al carrer Tallers, prop de la Rambla, on hi havia l’emissora. Va formar parella amb Teodor Garriga i sovint feia memòria dels temps d’esplendor, quan a l’emissora hi actuava una orquestra de quaranta músics i es feien emissions de cara al públic.
L’entrada de les tropes franquistes el gener del 1939 la va agafar a peu de micròfon. Va continuar parlant en català durant dues hores fent una crida a la població per lluitar en defensa de Barcelona. Després va ser detinguda durant dos dies. Depurada, va haver de fer tasques administratives fins que, el 1942, va tornar a Girona com a locutora fins a la seva jubilació, amb més de 70 anys de carrera. Només ho va deixar fins que la salut li va impedir continuar presentant Nostra dansa, el programa de sardanes que havia començat a la dècada dels quaranta, en antena durant 64 anys.
Francina, també li deien Paquita, tenia una veu dolça, radiofònica, amb una pronúncia clara. Durant la dictadura va haver d’emetre en castellà, per raons òbvies, però sempre va treballar per recuperar el català a la ràdio. Durant molts anys va presentar programes de gran èxit popular com els de discos dedicats i ¿A quién felicitamos hoy?. També va dirigir programes de gran audiència com Les hores de l’amistat, des dels estudis de Ràdio Girona al carrer de la Força i des de la plaça Pompeu Fabra, a finals dels setanta. Amb tot, ella ho passava més bé recordant programes amb guió, destinats a la recuperació de la llengua i les llibertats nacionals. Programes com Salvem la natura, D’ací, d’allà d’un clar país i Dreceres de la nostra llengua, alguns dels quals va presentar amb Enric Frigola, deixeble i amic, i el recordat programa de sardanes Nostra dansa amb la sintonia musical de Ricard Viladesau Girona 1808.
Va conservar la veu que tants gironins recorden i va conservar l’estima dels seus oients i dels sardanistes de tot Catalunya. Va rebre la Creu de Sant Jordi, la medalla Francesc Macià, el Premi Nacional de Cultura Popular, la medalla al mèrit sardanista, el reconeixement de l’Obra del Ballet Popular, la medalla al mèrit del treball i reconeixements de l’ADAC per la seva defensa de la llengua i del Col·legi de Periodistes a la trajectòria. Li havien dedicat sis sardanes, els mestres Mas Ros, Lluís Duran, Moraleda, Salvador Dabau i Antoni Albors.
Amb el temps Girona ha anat recuperant la seva memòria. Òmnium li va dedicar la sala d’actes que té a Girona a la seva seu a la plaça del Vi i l’Ajuntament va destinar-hi un passeig al sector Pla de Baix de Domeny.