Adeu a en Flores, el periodista apassionat

Vitalista, divertit, apassionat, xerraire, bromista, pesat qual calia ser-ho, passional, però davant de tot un periodista amb nas de periodista, un professional de pedra picada, dels que mereixen el qualificatiu de periodista d’ofici perquè sempre i en tot lloc va demostrar ser-ho. Un pal de paller per a El Punt i El Punt Avui, Josep Maria Flores Travessa ens va deixar dimecres a la nit de manera inesperada, tot i que des de l’agost, quan li van diagnosticar un tumor, lluitava contra la malaltia amb uns ànims i una enteresa que ens desconcertava perquè era ell qui t’acabava donant ànims quan el que tu volies era animar-lo. Tenia 54 anys.

Els que feia més temps que el tractàvem el vam acabar batejant com en Flowers. En el meu cas des del 1987, quan ell ja feia un temps que era corresponsal d’Arenys, de Munt, el seu poble, i de Mar, al diari de les comarques gironines i l’Alt Maresme. Ens vam fer amics, tot i la diferència d’edat, perquè compatíem les bases d’un ofici que ens havia atrapat des d’adolescents. Ens agradava la nostra feina i ell la vivia apassionadament, com tot el que feia. De corresponsal, de redactor, de cap de secció, com a redactor en cap o de director a l’edició del Penedès i el Garraf, en Flowers s’hi deixava la vida i feia amics a grapats perquè era obert i sobretot bona persona. Compartíem passió pel periodisme de successos, que ell va practicar a Girona i el Maresme i com a redactor en cap a Barcelona. Amb la Tura, la Sílvia i tants d’altres. Tenia excel·lents fonts, però li calia comprovar els detalls i era perfeccionista fins al punt de fer-te posar nerviós perquè li agradava més saber coses i explicar-les que posar-se a escriure-les. Després, quan ho feia, mostrava el seu mestratge perquè s’havia format en redaccions divertides i anàrquiques però de raça, que treballaven sobre les bases de tenir fonts, comprovar-ho tot i no deixar-se portar per modes i influències.

Vull repetir-ho: era un gran periodista. Al diari primer. Després amb la seva empresa i de la Cati, Taempus, apassionat amb la comunicació del món del cava i del vi, lligat a Corpinnat. O escrivint el llibre per explicar el president Puigdemont al país. Vam riure molt amb ell, l’Andreu Mas, en Carles Porta o en Pep Riera quan voltàvem per les teles amb els nostres quatre llibres sobre en Puigdi, o convocats per en Xevi Xirgo, un altre dels grans col·legues des que es van conèixer, quan anàvem al Palau de la Generalitat per un reportatge, juntament amb en Carles Ribera que havia acabat el Cata... què?, i ens fotografiàvem junts amb el president. Sempre rient i amb en Flowers dient-nos que tots estaven molt bé, els llibres, però que el seu portava fotos! I després trempant amb els documentals sobre Horta de Sant Joan, el de l’accident aeri al Montseny o el projecte sobre el seu avi, que haurà d’acabar en Marc, el neu nebot.

Parlar d’en Josep Maria és parlar de la Cati Morell. Es van conèixer a la redacció d’El Punt al Maresme. Allà en Flores i en Saül Gordillo eren les ànimes d’aquell gran diari local que van tirar endavant amb en Manuel Cuyàs (i en Pep Riera) al davant. Van fer periodisme de qualitat amb una redacció tan jove com ells. En Flowers es va enamorar de la Cati i la Cati d’en Flores, i contra tot i contra tots van bastir una història d’amor que els ha donat com a fruits dues precioses filles: la Neus i l’Aina. El diari i la seva història els van dur al Penedès, i a Vilobí del Penedès van instal·lar-se. Els va encisar el poble i el paisatge. Ell, sempre periodista, va decidir fer el pas endavant i com a independent es va presentar a les municipals. Escollit regidor, en Flowers havia de ser alcalde els dos darrers anys de mandat. Aquest estiu la maleïda malaltia es va manifestar de ple quan eren a la Mallorca de la Cati. Preparaven un programa de televisió, nous documentals. Van endreçar la feina amb l’ajuda d’amics i va decidir emprendre una lluita contra la malaltia de la qual el volíem victoriós. No ha pogut ser.

Descansa en pau, amic!