El final d'‘El internado'

Havien promès un final apoteòsic, amb una gran mort que seria molt plorada i protestada, i a l'hora de la veritat, en canvi, hi va haver bàsicament un final tòpic, previsible, i molt feliç (massa), com corresponia, de fet, a la faula que en el fons era El internado. La mort de Fermín era la que encaixava en “el conte” –com la veu en off de Paula va anomenar la història–; el millor final per a l'heroi és morir per salvar la resta, però li podien haver buscat una mort millor, no aquesta tan descafeïnada que fa que sembli injusta. Havia sortit de situacions molt pitjors. És clar que ja no tenia oponents d'altura. L'heroi ha sobreviscut fins a l'últim dia, però els malvats inicials ja no hi eren. Fermín no podia tenir un duel final amb Noiret, Camilo, Joaquín o Wulf, però hauria estat bé almenys un cara a cara amb Hugo.

I és que l'últim capítol d'El internado et deixava a mitges: sabia crear tensió però no tenia traca final; es basava sobretot en molta acció i retrobades (suposadament) emotives, però no hi havia misteris a descobrir, l'eix històric de la sèrie. La trama en aquest sentit estava ja resolta de fa temps, cosa que significa, és clar, que a El internado li han sobrat un parell de temporades. Les sèries cal saber acabar-les a temps. I també cal saber no crear falses expectatives. Parlo de l'“apoteosi final” però també de l'anunciat retorn d'Héctor, que ha aparegut en quatre escenes comptades. El retrobament de la família Espí, esperat i alimentat com a “gran moment” des del primer capítol (l'única trama inicial que continuava oberta), ha estat fred per l'expectació creada. En conjunt, un final decent, però no un gran final que serà recordat.