‘Southland': el ‘poli' també és humà

Abassegats amb tanta sèrie policial amb protagonistes infal·libles, de perfil científic, de l'escola de la deducció sherlockiana, professionals excel·lentment competents que tot ho resolen amb una minúscula gota de sang o d'un interrogatori al més pur estil AR, s'agraeixen sèries policials a contracorrent de la tendència actual com és Southland (2009), de l'NBC. És una de les novetats del canal Nitro, que la va estrenar dimarts i que podria haver-se programat perfectament al canal mare, a Antena 3, que va fer una concessió més a la dictadura imperant a la tele i que es diu “ficció d'època”. Així, Antena 3 va optar per la primera part de la minisèrie alemanya La mujer papa; que segueix la línia de les produccions de best seller com ara Los pilares de la Tierra; ara els canals generalistes són canals populars. Però Southland és més que recomanable. Del mateix productor d'Urgencias –es nota l'empremta– recupera l'essència de la sèrie policial de tall més clàssic centrada en la quotidianitat d'un grup de detectius i agents que patrullen a la ciutat de Los Angeles. La sèrie mostra uns professionals que han de manejar els seus problemes personals amb els casos; tots dos, material sensible. Southland és una modernització de Canción triste de Hill Street. El primer capítol s'endega amb el tòpic del primer dia d'un agent però la visió s'eixampla amb altres punts de vista. Aquesta mirada humanitza el gremi però més enllà de les històries –importants– sobresurt la llum i la concepció formal: la realització és pròpia del reporterisme, com si veiéssim el seguiment que fa un canal local de notícies nord-americà.