Comunicació

El zàping

El poder de Silvio

No hi ha massa diferències entre el circ italià i l'espanyol

Els primers tres minuts de Videocràcia són tota una declaració d'intencions del missatge, del que és aquest documental que empra molt bé el poder de narració de la imatge; excel·lent editatge. Els primers minuts són l'origen de la televisió comercial de Berlusconi: un embrionari concurs improvisat a mitjanit a finals dels setanta en què una mestressa de casa a l'estudi es treia una peça de roba si l'espectador endevinava la resposta. El muntatge continua narrant la involució posterior: ballarines en topless, hostesses que són vedets i el plató convertit en un gran cabaret, l'aparador del nou estil de vida imposat per la televisió comercial a la italiana: l'exhibicionisme sexual. I la música, in crescendo, entre funeral i marxa militar.

Sense ficció de TV3 va emetre dijous a la nit la versió televisiva, més curta que els 85 minuts del DVD oficial, del documental Videocràcia d'Erik Gandini; censurat a totes les televisions italianes, inclosa la RAI. El treball entrevista diversos exponents sorgits a redós del concepte de televisió comercial a la italiana: el paparazzi Fabrizio Corona, popular i polèmic, o la d'un jove italià que es presenta als càstings perquè vol ser com Corona. A Videocràcia no només s'explica l'origen d'un model televisiu que s'ha exportat a l'Estat sinó també l'ús polític que n'ha fet Berlusconi. Veient Videocràcia no vaig veure massa diferències entre els personatges del circ italià i l'espanyol, que té un element afegit: els brams de la caverna. Qui s'atreveix a fer un retrat de la “videocràcia” a l'espanyola? A quin canal ho hauríem de veure?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.