‘Les quatre nits'

Potser hauria sigut més adequat un Sense ficció ja que 7,5 minuts per grup no donen per explicar gaire cosa, però malgrat això Les quatre nits el reportatge de 30 minuts d'aquest diumenge sobre Els Amics de les Arts, Mishima, Manel i Antònia Font, és un treball molt estimable. Són quatre retrats, instantànies, que ensenyen quatre realitats diferents que molts s'entesten a encaixonar dins de molestes etiquetes generacionals. Ells mateixos es mostren refractaris a aquesta sistematització mandrosa, s'agraden mútuament però insisteixen a no pertànyer a cap moviment prefabricat ni orquestrat per ningú com va succeir amb aquell Rock Català dels 90. Aquest és un dels aspectes més interessants del reportatge de Genís Cormand i Pere López, una mirada neta sobre uns artistes estupefactes per l'èxit, excitats pel que està passant i pel que pugui venir. Val a dir que apareix algun testimoni exterior un pèl prescindible, amb aquella obsessió per detectar influències d'antany. El mateix Joan Miquel Oliver, cantant d'Antònia Font, reconeix que la primera vegada que li van suggerir la petjada de Sisa en la seva música, va córrer a comprar-ne un disc perquè no l'havia escoltat mai. I Les quatre nits em va portar a una reflexió col·lateral: l'ostracisme de la música a la graella televisiva del moment. Llevat de lloables excepcions –se m'acudeix ara el Música moderna de Barcelona TV i el ja clàssic Sputnik– i presències més aviat anecdòtiques, la música té un paper residual a la tele d'avui. Una pena.