Documentals de La 2

Crec que des que vaig començar a escriure en aquesta columna encara no els havia parlat gaire dels famosos i mai prou elogiats documentals de La 2. Ja saben a què es refereix aquesta etiqueta. És aquell recurs retòric que es pot utilitzar amb una doble finalitat. O bé per presumir d'una absurda autoexigència televisiva i alhora criticar la programació, hortera i poc refinada, de les emissores: “Jo a la tele només veig les notícies i els documentals de La 2”. O bé, en sentit contrari, per retreure l'elitisme desmesurat d'algun teleespectador amic: “Tu a la tele només mires els documentals de La 2, oi?”. En ambdós casos, el recurs expressiu ja ha esdevingut paròdia o tòpic i per sort ha caigut en desús. Si escolten algú que pronuncia aquestes paraules, poden acusar-lo sense por d'antiquat.

Doncs bé, confesso que sempre he sigut un addicte a aquest tipus de documentals. Una de les seves característiques essencials és que no et proposes mirar-los, simplement te'ls trobes. L'altre dia en feien un titulat En el valle del babuino dorado i el vaig trobar al·lucinant. Narrava la vida quotidiana d'aquests simis salvatges i molt agressius. Vam veure les baralles entre tribus i vaig quedar astorat quan el líder d'una d'elles va raptar una cria acabada de néixer a la tribu rival. Els pares van poder rescatar-lo però, de resultes del trasbals i la violència de l'episodi, la cria va morir. Una vegada més em pregunto, estupefacte: com es roden aquest tipus de documentals? Com poden apropar tant les càmeres i tenir tan bon so? Estaria bé que un documental de La 2 ens ho expliqués.