Una Guerra Civil de tebeo

Fer una comèdia de situació –menys de mitja hora per episodi– amb un repartiment coral, sobre la Guerra Civil no és que sigui la cosa més rupturista del món, però en el panorama audiovisual actual –conservador– és, com a mínim, un risc. De la productora Hill Valley (Muchachada Nui), Plaza de España vol ser la versió hispànica d'Allo, allo, comèdia de la BBC que retratava les vicissituds de René, l'amo d'un cafè d'un petit poble de la França ocupada.

Riure's de la guerra no és indigne ni es traeix la memòria històrica. Sobretot perquè la paròdia té l'origen en situacions còmiques inversemblants: els nacionals arriben a un poble on s'ha mort el marquès i els veïns, instal·lats al palau, viuen la gran vida com si el que passés a fora no tingués cap importància. Plaza de España busca massa la comparació amb Berlanga i fins i tot amb Gila, encara que a vegades és més Ozores. I l'actuació dels actors –destaca Gorka Otxoa– supleix un guió justet, però que té el valor de buscar en la història comuna material adequat per a la rialla. En certa manera, Plaza de España recorda també La memoria dels Cargol: aquell decorat de teatre perpetu, certa sornegueria... i per això la sensació de cosa antiga. TVE ha encoixinat la sèrie tot i emetre-la a l'estiu –que és quan s'estrenen tots els productes arriscats– perquè l'ha programat els dilluns heretant l'audiència de Los misterios de Laura; i li ha sortit bé, la jugada. Les comèdies, però, són les sèries que necessiten més temps: els primers episodis no indiquen res, només si promet o no. I Plaza de España és de les primeres.