‘El número uno'

La música no s'ha vist igual a la tele des d'Operación triunfo. D'ençà d'aquell esclat revolucionari, la música no s'entén sense la recerca de talents que es van polint i refinant amb el valor de l'aprenentatge implícit. D'OT, què n'ha restat onze anys després? La competició i l'esperit d'espectacle musical sense estridències ni polèmiques ni convivències incòmodes i classes pensades pel xou, pels vídeos de farciment, i no per la seva funció educativa. Perquè van ser els components del reality els que van acabar desgastant el format, forçat en les seves últimes edicions a Tele 5.

El número uno d'Antena 3 ha heretat aquest llegat televisiu immaculat sense Risto Mejide però amb tota la maquinària de Gestmusic al darrere, i això es percep a simple vista; posada en escena i concepte de l'espectacle de manual de la productora catalana. Això sí, el talent ja està polit i refinat, amb veus de llarg recorregut; així el programa es pot vanagloriar de recompensar l'esforç, pensar en els veterans i dir allò tan bonic que mai és tard per al somni. El jurat, escollit per robar el protagonisme als participants, s'excedeix en bonhomia i obvia la crítica destructiva; són més uns fans que uns fiscals. Em va sobrar l'abraçada teletubbiana entre el jurat i la presentadora i la sensació de declaració de principis, de qui es vana d'estar alineat amb els de la bona praxi televisiva. Perquè El número uno no és precisament un espai trencador; entronca amb una tradició tan antiga com la tele. Això sí, és un clàssic reformulat –transicions ràpides, mínimes presentacions i un muntatge molt de videoclip– excel·lentment.