La fascinació pel mirall

Provocativa. Hipnòtica. Crítica i reflexiva. Paralitzant. I podríem continuar. Black mirror, de Channel 4, la revelació del Nadal al Regne Unit, es va estrenar dilluns al canal TNT. Ni l'HBO en els seus temps d'enfant terrible de la ficció s'hauria atrevit amb una proposta narrativa com aquesta. Black mirror és una producció de tres episodis independents que, a l'estil de sèries d'antologia com ara Els altres límits o La dimensió desconeguda, està concebuda com una faula moderna, amb voluntat de reflexió però sobretot d'entreteniment. L'únic fil d'unió entre les tres narracions és com afecten les noves tecnologies les nostres relacions i, sobretot, en una societat addicta als impactes visuals. Amb què especula Black mirror? Els danys col·laterals, les conseqüències que aquesta fascinació pels miralls pot tenir en una societat que no es rebel·la ni es qüestiona res. El primer episodi és el més desafiant i excitant, no tant en la forma com en el contingut; el primer ministre britànic rep una trucada d'emergència: han segrestat la princesa Susannah. Els segrestadors ja han penjat un vídeo a Youtube i només alliberaran “la princesa del Facebook” si el primer ministre manté relacions sexuals amb un porc i l'acte és retransmès en directe. L'episodi funciona com a provocació i aborda la idea de la informació espectacle, de com es manipula o el paper que tenen les xarxes socials en la construcció de l'actualitat, encara que la societat no hi participa tan activament i és, sobretot, espectadora, el gran badoc.