‘Gran Nord'

Som al 2012. Tot Catalunya està ocupat... Tot? No! Un llogaret poblat per irreductibles resisteix encara i sempre a l'invasor... Gran Nord és la gran oportunitat perduda per a TV3 per, emmirallant-se en la comicitat de les aventures del poble d'Astèrix, fer de Gran Nord aquest microcosmos alternatiu i diferent, amb normes pròpies i sense acatar les sobrevingudes, que fa que el foraster claudiqui davant la conquesta i acabi assumint que és un conquerit, i tot això sense ofendre sensibilitats locals. La independència, en tots els sentits, per la qual vol advocar Gran Nord, és una gran metàfora perduda en l'execució. Perquè, quin és el principal problema de la sèrie? El to, aquest surrealisme mal executat, que no acaba de fer el clic amb l'audiència. Ja els va passar amb La Via Augusta, i sempre que han volgut sortir dels límits constrets, clàssics, de la comèdia. Plats bruts, Jet lag, Majoria absoluta són encara vigents. I amb Lo Cartanyà... només ha estat amb els anys que n'hem valorat l'astracanada. Ens passarà amb Gran Nord? Perquè no funciona com a conte ni en la imitació de Doctor en Alaska, en queda molt lluny: la narradora vol ser la veu del locutor de K-OSO de Cicely. I vull veure en el ball disco en mode slow d'Aina Clotet amb l'óssa que el guionista és fan del nan ballarí de Twin Peaks. Gran Nord recorda més una La memòria dels Cargols revisitada, amb Pep Cruz fent d'Esclatasangs. L'altre gran error són els accents, que els actors imiten la parla i amb el to confós, entre el disbarat i la història exemplar, tot plegat accentua la burla. En comptes de beneficiar la llengua, la teatralització la banalitza i en fa un gag.