Eurovisió

Veient dimarts per La 2 la primera semifinal d'Eurovisió –dijous es va fer la segona i es va oferir per la web de RTVE– no vaig percebre notables diferències respecte als últims anys: podia ser el 2012 o el 2009; podia ser Bakú, Oslo o Düsseldorf. Hi ha un escenari que és com una tabula rasa i que passa de la sobrietat del negre per ambientar la balada finlandesa a un xou de llums i aigua propis de Pacha d'Eivissa per acompanyar els bessons irlandesos, vestits com Joffrey Baratheon de Juego de tronos. I hi ha les transicions, postals bucòliques per promocionar el país. I hi ha el públic, entregat, com si el de l'escenari fos Springsteen, i amb les banderes onejant. La UER ha aconseguit uniformitzar l'espectacle, mantenir un format exportable arreu del continent. I la identitat pròpia? I la diferència? Per Eurovisió, tot és igual. Així la representant de Romania canta en castellà i anglès una cançó, Mandinga, que tanques els ulls i hi veus Shakira. El paradigma de la identitat única és Grècia i la seva intèrpret: amb un perfil igual Turquia va guanyar no fa gaires anys. On hem de cercar les diferents tradicions musicals? En el folklorisme? En les iaies dels Urals que canten en rus i udmurt una cançó amb títol en anglès Party for everybody? O en el representant d'Israel que, amb una banda molt pop no va passar a la final? Eurovisió ha deixat de ser la disco d'Europa per ser-ne el cabaret, que sempre triomfa en temps de crisi. En aquest format d'Eurovisió hi ha lloc per a la música? I per a un baladista com Engelbert Humperdinck, representant britànic?