Més cotó que espines

A Buenafuente se li criticava que tornés amb el mateix de sempre i no es reinventés. Dilluns, Julia Otero tornava a TVE amb el que sempre ha fet i que la defineix, l'entrevista, i amb un estil propi. La reinvenció? Fer-ne partícips els espectadors, a través de les noves tecnologies, i dotze personatges que han gravat la seva pregunta. El convidat n'haurà de descartar un de cada quatre en tres tandes. L'aspecte atractiu del format no és que sembli que pregunten els altres, sinó que amb el descart es veu si el convidat s'atreveix amb la incomoditat, amb les espines, o busca el confort d'una cara amiga, tot i que també hi ha sorpreses. Les preguntes serveixen a Otero per estirar el fil si l'entrevistat s'enroca en la contesta o fa un somriure seductor per dissimular el que no ha entès. Entrevista a la carta demostra que l'espectador és qui apunta més alt: Cayetano Rivera Ordóñez va evitar Pilar Rahola però no la veu del poble sobirà. Es critica a Julia Otero aquesta manera d'entrevistar seductora en què amb la picardia i el respecte disfressa els dards: no és que el plató fos l'spa de La noche abierta, però tampoc era un ring. La crítica no és per la presentadora, ni per la seva militància antitaurina. És per la tria del primer convidat, condicionada per la competència: Otero va descartar també de la baralla i va triar el comodí del famós del cor, i el va voler edulcorar disfressant-lo de conversa en profunditat, tot i que tenia un perfil molt baix. Tothom té una entrevista? Evidentment, però depèn de les respostes i del diàleg que es generi disfrutar de la paraula i que no sigui un llast.