De Bridget a Hannah?

La generació perduda té amb Hannah (Lena Dunham), la protagonista de Girls, la seva veu? En l'episodi pilot, així ho proclama, oberta i pretensiosa –de l'única manera que pots fer-ho quan tens vint-i-pocs anys– com si fos un manifest, un acte de clarividència davant d'uns pares incrèduls, tips de pagar-li les factures de la vida, i d'una vida a Nova York. Hannah o Lena, Lena o Hannah tant és perquè Girls –la nova comèdia de l'HBO i que Canal+ va estrenar diumenge–, a més de ser una sèrie coral sobre quatre amigues que treballen del que poden, tenen relacions més o menys estables i moltes contradiccions i dubtes, és, sobretot, una sèrie d'autor amb el segell de Lena Dunham que n'és la creadora, guionista i directora. Poques credencials li falten doncs per erigir-se ara com a aquest altaveu, com a l'antiheroïna més independent que qualsevol altra antiheroïna sorgida de l'univers indie. Hannah no és el perfil de dona que fins ara s'havia passejat, televisivament, per l'Upper Side o per Manhattan: oblideu Serena o Carrie, perquè Hannah és imperfecte i gris, pedant i sòrdida, el retrat més sincer del que és ara una noia de Nova York. En una escala evolutiva d'antiheroïnes, Hannah seria com una Bridget Jones desposseïda del romanticisme i llegat de Jane Austen, sense la necessitat d'un final feliç, ni de la comicitat, però amb el sarcasme necessari per sobreviure. La generació de Hannah no és la meva i, en el meu cas, tampoc el rol d'identificació juga a favor seu. El mèrit de Hannah és ser ella i ningú més.