El zàping
El banquer
Com que la banca sempre guanya, és l'humor el que ens rescatarà a tots plegats. Sort en tenim de les vinyetes de la premsa, de l'enginy del Twitter, de la descontextualització sempre encertadíssima de l'APM? i dels gags de Polònia que ens fan riure en comptes de plorar. No és que la crisi estimuli la inventiva, és que n'és una conseqüència: com més a prop és l'abisme, més triomfa el cabaret. Però no són frivolitats purament evasives; la sàtira és tan punyent que després de la riallada se'ns fa com un nus a la gola perquè ens adonem de la crua veritat que, tot fent el pallasso, ens han explicat. I això és el que em passa amb Polònia: els guionistes estan finíssims, tant que el que fan és d'antologia; dignes hereus d'El Be Negre. Sempre han dit que l'objecte de crítica és el poder: després dels polítics –últimament queden més retratats els originals que les seves imitacions–, del papa i de la caricatura dels tertulians (“hem opinat per sobre de les nostres possibilitats”) ara toca als banquers. Fa uns mesos van presentar l'empleat de caixa reunint-se amb la clienta a qui havia venut participacions preferents i demanant-li perdó com el 30 minuts sobre les víctimes d'ETA i els presos. N'hi ha hagut d'altres, però dijous van excel·lir amb un gag inicial prou eloqüent en què els banquers celebraven el rescat com si els hagués tocat la grossa de Nadal, i més endavant amb aquell banquer a qui es perdona tot perquè, ai las, és un banquer sense cap mena de responsabilitat. Tanta veritat fa mal. I és que la sàtira és com el tequila de la cançó..., després d'uns quants tragos, els núvols se'n van però el sol no torna.