J.R. encara mana

No és el mateix veure Dallas amb ulls verges –qui només coneix les maleses de J.R. com episodis de la història televisiva i Sue Ellen com aquell pendó, que va ser clau per a la normalització lingüística– o amb ulls nostàlgics –de qui associa Southfork amb el record infantil de diumenge –. Sigui com sigui, Dallas, el serial per excel·lència, ha tornat; el canal TNT la va estrenar fa una setmana. I ho ha fet no com a remake sinó com una continuació de la nissaga Ewing amb els mateixos recursos narratius, fidel als orígens. De fet, els títols de crèdit i la música eren el més avantguardista de l'època. Però Dallas no aposta ni per l'autoparòdia, ni per la postmodernitat, algun esquer que atrapi l'espectador cinèfil, aquell que té com a únic déu l'HBO i Aaron Sorkin com l'Esperit Sant. La lluita entre els hereus, John Ross i Christopher, busca seduir l'audiència femenina; es percep un cert paternalisme i tarannà sudista en els diàlegs que comencen amb un “escolta, fill”. Però qui continua manant és J.R., des que obre els ulls, ressuscitat de l'ostracisme familiar, i es posa un cop més el barret de cowboy. Li reserven els millors diàlegs: “Sue Ellen, continues com la més bonica del ball”, que és com dir “Sue Ellen, tornaràs a agafar l'ampolla”. Però hi ha moments estel·lars, com quan la senyora de Bobby Ewing, Annie i no pas Pamela, pren el fusell i el carrega com aquell qui agafa el primer ganivet de fulla gruixuda de la cuina quan sent estranys al despatx. “Un altre dia dispari, senyora Ewing”, li diu el xèrif; això és Texas.