Fotos, veus i Twitter

En dies tristos com aquests, les paraules escrites poca força tenen, i es fa bo el tòpic: la imatge és poderosa, la foto transmet més –en un estadi diferent– que les retòriques cròniques periodístiques. La foto de portada de dilluns de Lluís Serrat no només descriu amb pocs elements la tragèdia del que es va viure a l'Empordà, sinó que commou: impotència, dolor, pèrdua. Son sentiments universals –la mateixa composició l'hem vista en fotos de conflictes internacionals i amb la mateixa sensació–, però en aquest cas la força (i la bellesa) de la imatge rau en la seva dimensió local: la foto ens parla d'un territori, d'una veïna amb noms i cognoms, i el dolor es fa real i compartit. També la veu, escoltada a la ràdio i a la tele. Quan parlaven els alcaldes dels pobles de la zona, en les entrevistes als mitjans, es copsava la tragèdia; per la tria de les paraules, planeres, i perquè la veu s'esqueixava.

Ha estat el primer gran incendi 2.0 i en aquests moments de necessitat informativa la veu i la imatge aporten l'emotivitat a la narració, però i les xarxes socials? quina força tenen? Són la immediatesa per propagar veritats i també mitges veritats, per compartir informació, i un excel·lent servei d'alertes. Però i els sentiments? Amb 140 caràcters s'escriuen des d'atacs carregats d'odi fins a iniciatives il·lusionadores: s'ha de cremar la terra, s'ha de fer malbé un territori mític com l'Empordà per llegir a Twitter i Facebook poemes de Maragall, metàfores de la cruïlla en què es troba Catalunya i frases encoratjadores del ressorgiment com a poble.