Internats franquistes de la por, al descobert

Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament. És el que denuncia el documental Els internats de la por, que TV3 estrena dimarts en horari de màxima audiència dins l'espai Sense ficció. És l'últim treball dirigit per Montse Armengou i de Ricard Belis, que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb Els nens perduts del franquisme (2002) i Torneu-me el fill (2012). Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.

Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que en altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església. La majoria dels protagonistes del documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutgessa María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa de TV3, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions. Inclou declaracions colpidores com ara la de Carlos Carceller de les Llars Mundet de Barcelona: “Érem la morralla; hi havia un professor que anava de progre i que ens pegava mentre posava música de Lluís Llach.” Joan Sisa, també de les Llars Mundet, afegeix: “Venia el capellà amb la mà sota la sotana, tocant-te i tocant-se ell, tenia un orgasme.”