“La comèdia no és la solució”

Com molts projectes, de manera sobtada i amb una trucada del meu representant. Sempre que faig alguna cosa de publicitat, em resulta molt més senzill si tinc alguna vinculació amb la marca. I sempre he consumit Estrella; m'hi identifico plenament. Però també vaig dir que sí a l'anunci per tots els motius a favor de rodar amb l'Alejandro Amenábar [és el director de l'espot curtmetratge].

També he fet anuncis que no tenen un caire tan interpretatiu, però en aquest cas em semblava interessant pel fet que una marca tan potent amb una imatge molt definida i identificable intenti reformular-se amb un projecte diferent. Em sembla un risc amb el qual empatitzo i em solidaritzo. No és una qüestió de principis però sí confio molt en el criteri de l'Oriol Vilar [director creatiu de les campanyes publicitàries d'Estrella Damm] i si ho feien així és perquè tenien una cosa nova a explicar.

Ens coneixíem d'abans però no havíem treballat mai junts i hi havia ganes, suposo més per part meva [rialles]. I va ser molt senzill. Té molt clar el què vol però al mateix temps també et permet espai perquè proposis coses. La combinació que té és excel·lent per a qualsevol actor inquiet.

Crec que és la voluntat de la marca, sobretot pel fet d'incorporar-hi la Dakota Johnson i amb la direcció d'Amenábar; el concepte mediterràniament està molt arrelat aquí però convé explotar-ho. Si en trec un benefici, bé, però sóc caut amb les expectatives; solen ser font de frustracions.

Hi havia un element que personalment em resultava diferent: vincular el concepte d'estiu i festa amb el consum de cultura com una cosa divertida, com el que és. Penso que es fa tan poc per establir vincles de la cultura amb la vida real... potser algú ho titllarà d'esnob; no m'ho sembla: a l'exposició flipen una mica però és el que passa, a vegades hi ha coses que t'agraden quan consumeixes cultura i coses que no

Diversos motius. El director, Salva Calvo, amb qui vaig tenir molt bona entesa durant els assajos d'una pel·lícula que al final no es va poder fer. Després la història i el rol de personatge, perquè últimament he fet molta comèdia. Em sembla perillosíssim quan es veu un únic gènere com a solució dels problemes d'una indústria. I sembla que fer comèdia és la solució de tot. I el rol que em proposen, és molt ampli tot el que es pot explicar. És curiós perquè fa cinc anys vaig rodar una minisèrie per a TVE i ETB, que no s'ha emès mai per motius ideològics, que és un biopic del polític basc Mario Onaindia. I ara faig un paper a la inversa: el d'un guàrdia civil que va al País Basc en els moments més crus de la lluita contra ETA.

Hi ha d'haver de tot. Al final el que atrapa l'espectador són les histories. És molt perillós alliçonar quan es repeteix reiteradament un tema. I ho veus a la tele estatal i a TV3, actualment amb el tema independentista. No visc a Catalunya i cada cop que vinc, ho trobo excessiu; és la meva opinió. Però trobar el balanç entre l'entreteniment i la reflexió, ja sigui sobre les relacions de parella o fets històrics recents, és difícil com tots els equilibris.

Malgrat les limitacions s'estan fent esforços notables. Els pressupostos i sobretot el metratge de 70 minuts per episodi ho fan difícil i esgotador en l'aspecte creatiu. Hi ha coses de la ficció de TV3 que em flipen. En aquest sentit, TV3 sí que fa un esforç per reinventar-se i arriscar. Des de Cites, quant al format, a El crac, quant a concepte, em semblen interessants, passant pel nivell de les telenovel·les, que és molt alt.