Comunicació

LA MÚSICA DE LES SÈRIES

gemma busquets

La sèrie no és el videoclip

L'edat daurada de la ficció televisiva també ha propiciat un salt qualitatiu de les bandes sonores, que no només acompanyen

  • Treme.
  • Mad Men.
  • True Detective.
  • Les Revenants.
  • The Knick.
  • The Wire.
  • VÍDEO: Mad Men i The Beatles
  • VÍDEO: The Wire i Curtis Mayfield
La cançó és part de la trama, no el reclam
LLa sintonia és la primera impressió que es rep d'una sèrie. Tom Waits obre ‘The wire' i Leonard Cohen, ‘True detective'
DDe les sèries que s'han guanyat el segell de qualitat també sol destacar tenir una banda sonora molt cuidada

La música és una de les eines que també expliquen la història; crea atmosferes i transmet emocions i fins tot anticipa accions. A banda de la cançó o sintonia de capçalera, amb els títols de crèdit, que en molts casos és la primera carta de presentació per als espectadors, les sèries que s'han guanyat el segell de qualitat també han destacat per tenir una cuidada banda sonora, una selecció que, en molts casos, no busca l'impacte. La cançó no és vista com un producte de màrqueting, un reclam; ni la sèrie, el videoclip per promocionar-la. El director del programa Cachitos de hierro y cromo de La 2, Jero Rodríguez, destaca aquest ús efectista de la música, no com a crítica, ja que rebla molt bé un desenllaç o una escena concreta, i en aquest sentit posa d'exemple el final de A dos metros bajo tierra, amb la cançó de Sia, Breathe me. “És un recurs molt estètic, la música té un molt bon maridatge amb la imatge, i entenc que triomfi, però no deixa de ser un coixí musical”, explica. En canvi, dóna més valor quan la música forma part de la trama de la sèrie i s'insereix a l'escena com a tal, “no com si fos un petit anunci”. Jero Rodríguez recorda el cas de Mad Men, amb molts moments musicals destacables, però també ficcions que tenen no ja base musical potent, sinó que fan de la música la protagonista, com ara Treme, Empire i Mozart in the jungle.


La música és la gran protagonista: jazz, música criolla, blues, funk... Ambientada a Nova Orleans, molts dels personatges són músics i la banda sonora que hi sona és escoltada al carrer, de manera natural.


Escollida com la millor sèrie de la història, destaca per una banda sonora gens impostada i amb la cançó inserida quan toca. Per exemple: Move on up, de Curtis Mayfield, sona en els auriculars d'un dels protagonistes mentre corre pel barri. La cançó inicial és Way Down in the Hole, de Tom Waits. Diferents grups la versionen en les temporades següents: The Blind Boys of Alabama, The Neville Brothers Steve Earle...


La banda escocesa Mogwai és l'autora de la música de la producció francesa Les Revenants; el misteri de la sèrie –els morts, que no són zombis maníacs que busquen carn fresca, tornen al poble com si no hagués passat res– també té la seva imatge sonora amb una música instrumental de tall intimista però amb una capacitat de suggestió que la fa molt inquietant.


La sintonia de capçalera dels títols de crèdit de la primera temporada de True detective la signava The Handsome Family amb la cançó Far from any road. El creador de la sèrie, Nic Pizzolato, que la va reformular completament –amb nou cas, nou escenari i estètica i nous protagonistes– per a la segona temporada del thriller policial, va apostar per Leonard Cohen i Nevermind per a la segona entrega d'aquesta ficció de culte que també disposa de llista musical imprescindible per als melòmans. L'encarregat de la tria és el músic i productor T. Bone Burnet.


Una de les millors radiografies emocionals. La supervisora musical de la sèrie, Alexandra Patsavas, destacava el plaer que significa recuperar “antigues joies sonores”. I ho fa fent que la música sigui part de la trama com quan Don Draper arriba al pis i posa un vinil que li acaba d'arribar de The Beatles. És el 1966 i el sitar i la psicodèlia de Tomorrow never knows no l'acaba de convèncer.


De l'excel·lent ambient opressiu que descriu The Knick, la sèrie dirigida per Steven Soderbergh i protagonitzada per Clive Owen, hi té molt a veure la seva banda sonora, un anacronisme. La sèrie se centra en els inicis de la cirurgia en un hospital de Nova York l'any 1900 i tot i ser una ficció que podríem denominar d'època s'acompanya de música electrònica, de sintetitzador pur i dur. És una metàfora del batec del cor a la sala d'operacions? El treball musical és obra de Cliff Martínez, exbateria de Red Hot Chili Peppers i que ha treballat amb Steven Soderbergh amb pel·lícules com ara Traffic (2001) i Sexo, mentiras y cintas de vídeo (1989). L'anacronisme sonor de The Knick és el que crida inicialment l'atenció de la sèrie però s'adequa amb el que vol explicar: s'estan posant les bases per al futur, per a la modernitat d'una societat en canvi. La idea dels sintetitzadors va ser del mateix Soderbergh, que ha mencionat com a inspiració per a la tria musical la pel·lícula Gal·lípoli (1981), de Peter Weir: “Té una banda sonora electrònica i està ambientada a principis del segle XX; no hi ha cap raó perquè funcioni, però funciona.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia