Un gir de 180º

Poques vegades es pot veure una evolució tan manifesta en un artista tan jove. Irene Bou (1982), la pintora que coneixíem a través de Carol López a Bestiari Il·lustrat o que vàrem descobrir a TV2 a Els nous catalans, arriba ara, després de tres anys treballant a la galeria Lisette Alibert a París, amb la mostra Paisajes de lo pensado, una proposta reflexiva i madura que s'endinsa en els pensaments de filòsofs com Walter Benjamin i Marina Garcés, per parlar-nos de la relació entre l'ésser i l'objecte.

Irene Bou va néixer a Caracas i en acabar els estudis es va traslladar a Barcelona: “Necessitava un lloc en el qual poder centrar-me en la pintura. Allà, la sensació de por i la violència em paralitzava.” Les pintures de la Irene Bou del 2008 ens parlaven de temors, d'éssers torturats i degradats, així com d'un jo tancat, en ocasions inclús rebel i desequilibrat, ho veiem així en mostres com La edad de la oscura razón, el 2009 a la galeria Artevistas de Barcelona, i a Insatisfacción provocada, el 2013 a la galeria Lisette Alibert. “He necessitat molts anys per depurar la desconfiança i el pessimisme. Ara ja no tinc malsons, ja he pintat tots els monstres que havia de pintar.”

Aquesta jove artista ha sabut donar un gir de 180º tant al seu antic discurs com a la forma, sense perdre en cap moment el segell Bou que tant la caracteritza: formes irregulars, traços ràpids i espontanis, línies que fugen de la perfecció i tremolen, colors que s'estenen per la tela sense prejudicis. “En les meves pintures sempre hi ha hagut aquest toc de marginalitat, de brutícia, fins i tot. La meva intenció és treure a la llum la bellesa que hi ha sota les formes aparentment descuidades o usades, perquè, al cap i a la fi, tota perfecció acabarà sent imperfecta si perdura. I en aquesta perdurabilitat rau, al meu entendre, la força i la bellesa.”

Una figuració que amaga certa abstracció, quelcom d'expressionista també i, en aquesta última mostra, un apropament a l'art conceptual. No obstant, a la Irene no li agrada que se l'etiqueti sota cap corrent artístic, prefereix que es parli del que se sent o es veu amb les seves obres: “Les etiquetes són una cosa que sempre he procurat esquivar perquè no em sembla necessari definir un artista pel seu estil. D'altra banda, les etiquetes responen, en moltes ocasions, a característiques generals, deixant de banda el més important: les particularitats de cadascú. La meva pintura va ser definida, fa molts anys, com art brut, a l'estil de Jean Michael Basquiat. Sempre he pensat que la meva pintura, tot i ser també bruta, es diferenciava d'aquest reconegut artista perquè hi havia una sensibilitat femenina al darrere que es desmarcava del que el caracteritzava a ell. Però, deixant de banda les classificacions que els crítics han volgut donar a la meva feina, jo considero que al llarg de la meva carrera he experimentat tant amb la forma (collage, grafit, assemblatge, performance, etcètera), com amb la temàtica (temes existencials, filosòfics, socials, polítics...). Per tot això, no em sembla rellevant ni significatiu emmarcar-me en un sol estil, prefereixo que se m'expliqui des dels rastres que deixa la meva obra i no a partir de corrents existents.”

Tot i aquestes reminiscències a la marginalitat, la nova mostra d'Irene Bou desborda sensibilitat i delicadesa. Les formes símbols que utilitza a Paisajes de lo pensado per fer referència a conceptes filosòfics ens remeten a un imaginari ara més reposat, amb un toc de joc que convida l'ull de l'espectador a apropar-se i entretenir-se en unes teles plenes d'una simbologia que teixeix un diàleg, tant dins del quadre com amb l'espectador, qui, en aquesta ocasió, està cridat també a llegir: “La paraula acompanya la imatge en aquest recorregut, he volgut, així, desplaçar uns centímetres l'imperi de la imatge. El que pretenc és construir una experiència entre el que és racional i el que és irracional, però tot a uns nivells molt baixos; els conceptes són fragments i les pintures suggereixen més que no pas mostren.” L'exposició és, pel que fa al llenguatge pictòric, un tot quant a l'ús dels símbols, els objectes i les formes geomètriques que perden la seva rigorosa rectitud; però a la vegada, també està fragmentada, perquè cada obra evoca un concepte filosòfic diferent que té com a eix central la relació de l'ésser amb l'objecte i les jerarquies que a través d'aquest es construeixen.

A través de les paraules de Walter Benjamin es tracten temes com el domini i el poder, el qual Irene Bou plasma amb la imatge del sobrevol. Aquest concepte al·ludeix a una societat vigilada per aquells que ocupen posicions privilegiades gràcies a l'acumulació de béns. Seguint el pensament d'aquest autor, també hi ha lloc per parlar del capitalisme: “Walter Benjamin diu que el capitalisme només genera brossa, mentre que el progrés genera ruïnes. Em meravella la idea de pensar que el que està destruït és capaç de donar lloc a nous escenaris. La destrucció genera desplaçaments, i aquests, petjades, rastres, signes, imatges que en la tela en blanc prenen una dimensió i una profunditat velada.”

D'altra banda, la lectura d'Un mundo común, de Marina Garcés, en què l'autora rellegeix i repensa Marleau Ponty, ha portat Bou a tractar el tema de la intersubjectivitat. “La base de tot el pensament filosòfic modern passa per la necessitat del plural nosaltres. Un ésser davant d'un altre preguntant-se com pensar-se junts, com unir les seves consciències per generar realitats polítiques, econòmiques i socials comunes. Aquesta escena del cara a cara és la causant del desig: el desig de l'altre, polític, psicoanalític... Però aquesta escena és impossible, no podem accedir al dolor aliè, ni a les seves vivències ni consciència. Marleau Ponty, en paraules de Marina Garcés, afirma que “mai es podrà comprendre que l'altre aparegui davant nostre, el que hi ha davant nostre és un objecte”.

Paisajes de lo pensado és un punt i a part que marcarà un abans i un després en la carrera d'aquesta artista, que afirma que ha estat la mostra més reflexionada i treballada conceptualment: “Abans, dedicava gran part del temps a pintar mirant cap endins, era una baralla constant amb la pintura i amb mi mateixa. En aquesta ocasió, he dedicat molt de temps a documentar-me, a escoltar conferències i seminaris així com a llegir. El moment pictòric ha estat relativament ràpid, la força de les imatges que em proporcionaven la lectura o les paraules han fet que pintar fos molt més plaent i, d'alguna manera, més fàcil.”

A la sala: una caixa misteriosa que ens convida a descobrir què hi ha dins, una tela saturada de petits objectes enganxats, un bastidor desmuntat on la tela cau, un llibre... S'aprecia lleugeresa, riquesa, una mirada curiosa i fresca, i força, molta força.