On és la força?

Setembre. Retorn a l'escola. Es comença el curs amb nous propòsits. Els jueus celebren ara el seu any nou, el Rosh Hashanà, que culminarà amb la coneguda festa del Yom Kippur o dia de l'expiació, la celebració més important del calendari hebreu. Sempre cau entre setembre i octubre, en alguna data propera a l'equinocci de tardor i coincidint amb el signe de balança. Moment de fer balanç. Nosaltres, els moderns, tan mancats de rituals, notem que amb el canvi d'estació s'inicia un nou cicle, i ens apuntem a ioga, anglès... I les dones anem a la perruqueria. Sota l'aparent frivolitat de recuperar el cabell castigat per l'estiu hi ha una necessitat de renovació que ve d'enrere i les bones perruqueres ho saben. El tema del cabell està present en molts mites universals. És símbol de vigor i de poder, com ens recorda la parella bíblica de Samsó i Dalila.

L'atractiva Dalila, de la tribu dels filisteus, fa rendir als seus peus el gran heroi hebreu Samsó, contrafigura d'un Hèrcules clàssic o d'un Guilgameix sumeri. Un home arquetípic, força alt, fort, valent, tocat pels déus, capaç d'enfrontar-se a un lleó i derrotar-lo amb les mans (i apoderar-se de la seva imatge, gran cabellera solar). Amb tenacitat i seducció, Dalila aconsegueix descobrir el secret més preuat del seu amant: on residia l'origen de la seva força. I era als cabells. Samsó era un nazireu, una persona consagrada a Jahvè mitjançant un vot. I com a tal, no podia ingerir menjars impurs ni tallar-se els cabells –com els indis sikhs–. Un cop sabut, Dalila el fa dormir a la seva falda acaronant-lo i llavors el traeix, fent-li tallar les llargues grenyes mentre està inconscient. Aquest moment l'han immortalitzat molts artistes: Rubens, Rembrandt, Van Dyck... En el quadre del britànic Solomon Joseph Solomon –noms d'origen clarament jueu– es concentra tota la narració en una sola escena. Veiem Dalila en un cantó assenyalant l'hebreu enemic amb un gest molt expressiu i un tumult de cossos en tensió que ens podria recordar el conjunt escultòric del Laocoont.

El cabell és la part més alta del cos, per sobre del cap i la ment, és la que connectava Samsó amb el seu déu, de la mateixa manera que el monyo o sikh dels hindús és el signe de la relació amb el domini sobrehumà. En l'hinduisme els cabells de Xiva constitueixen el teixit de l'univers, i la deessa Ganga, el gran riu sagrat Ganges, es vessa des d'aquesta cabellera embolicada. En època romana, les tribus gal·les independents, la Gallia comata, eren, precisament, la Gàl·lia Cabelluda. En els westerns tots hem vist com els indis arrencaven cabelleres, el famós scalp. En relació amb la cabellera femenina i la luxúria, tindríem molts exemples iconogràfics, com Maria Magdalena. I, en canvi, per entrar en determinats ordes religiosos o com a senyal de dol en alguns llocs d'Àsia, el cabell s'ha de rapar.

Per això, en aquest context crispat pels atemptats i en la permanent dificultat d'acollir les diferències, el debat del vel, que ressorgeix periòdicament, no és banal, és complex. Només cal recordar que algunes polítiques d'aquest Estat democràtic poden aparèixer qualsevol dia –com ja ho han fet– amb “peineta y mantilla”, tal com s'han cobert les dones a missa en la nostra tradició. Parlem de drets? De llibertats? De costums? De símbols? En tot cas, les de la “peineta” van guanyar, per segona vegada, les eleccions, i tot indica que les terceres també.