El dolor de la pèrdua

Juliette Binoche potser és l'actriu cinematogràfica contemporània que millor expressa el dolor i, més concretament, el dolor per la pèrdua. Ho fa a través del seu rostre convertit en una màscara tràgica i, per tant, amb una contenció gestual i dramàtica on palpiten les emocions. Ho sabem des de Blau, en què el seu personatge afronta la mort sobtada del marit i de l'única filla. Ho sap Piero Messina, que, en el seu debut en el llargmetratge amb La espera, li ha confiat un personatge que viu una situació (la mort del seu fill, joveníssim) que, de manera inevitable, fa pensar en el film que enceta la trilogia de Kieslowski.

L'espectador de La espera sap de la mort del fill d'una dona francesa instal·lada a Sicília que, vivint el dol en el silenci i l'obscuritat, es tanca en un casalot. Però una noia, també francesa, hi arriba i desperta la dona del seu desig de letargia. Era l'amant del noi i no sap que aquest ha mort. La mare no li ho diu i això pot estranyar, però el dolor mena a actituds imprevisibles, desconcertants. En tot cas, entorn d'aquesta ocultació gira el desenvolupament dramàtic, en què les dues dones s'obren a la confidència mantenint secrets. Aquesta relació dota de força el film, sostingut en el treball de Binoche com a mater dolorosa amb una rèplica digna de la jove Lou de Laâge. Tanmateix, Messina, mal format en aquest sentit com a ajudant de direcció de Paolo Sorrentino, s'excedeix amb la seva voluntat d'estil, de manera que l'estetització es desacorda amb el contingut dramàtic, té mala traça amb la resolució narrativa i, sobretot, carrega el film amb un simbolisme religiós que, ai, apunta cap a la redempció durant una processó.