Tàrrega de contacte

El teatre al carrer, al final, és l'oportunitat de trencar la distància entre el públic i l'actor. Els artistes busquen el contacte directe, la reacció espontània (o forçada) i que els que els envolten s'involucrin en el seu discurs, que, en la majoria dels casos, proposa un tema o unes sensacions que combreguen molt amb els universos més quotidians, però mirant de posar-hi un punt de ficció que els eleva, els converteix en mirall de la societat. El contacte, vigilant que sigui molt respectuós amb el que està disposat a acceptar el públic, és la primera matèria d'aquesta edició molt pensada en la interculturalitat. Fira Tàrrega s'allarga fins diumenge. Bona part dels espectacles que arriben són d'estrena i, per falta d'haver confrontat amb el públic van evolucionant, sessió a sessió dins del mateix Tàrrega.

Per fi Joan Català va estrenar Menar, la seqüela de Pelat, el seu primer treball en solitari en què abordava un teatre molt orgànic, amb un element (en aquell cas un tronc pelat i, ara, amb una corda). A Menar, sobretot el que hi destaca és la parella. Ara, l'espectacle admet una segona mirada, un joc entre personatges, un matís que és impossible des d'un espectacle en solitari. La corda, certament, permet uns jocs vistosos i una connexió amb els elements rudes, de sempre. De la perxa xinesa s'ha passat a un treball, molt més coreogràfic i plàstic de mà a mà. El joc amb el públic hi continua essent, però ara amb la complicitat d''un altre personatge que hi aporta nous colors. Si Pelat va ser un èxit, Menar serà la consolidació.

La inauguració va ser, dijous a la tarda, una explosió de color, de bones vibracions, tot i que no tots els que hi volien participar s'hi van poder inscriure (conseqüència de preparar una inauguració per a milers de persones sense revelar els trumfos de l'acció i havent de renunciar als espais elevats perquè el públic ho pugui seguir amb una certa comoditat).

D'ençà del 2012 que Tàrrega no havia recuperat tanta activitat a la nit, prova que la fira prova de recuperar els pressupostos perduts, oferint més alternativa a artistes i programadors per descobrir espectacles. El que ja es veia la tarda de dijous és que el púbic estava preparat. No hi ha espectacle en què no hi hagi públic. Tant els que tenen una capacitat petita, com els de més ocupació, totes presenten unes grades plenes de públic: fan goig. Els espectadors atenen les inquietuds i el talent dels artistes. Tot i que la connexió al carrer sigui molt directa i que, a sala, el prosceni és una frontera, moltes actuacions proven de trencar-la posant la frontera (La misa fronteriza) als peus mateixos de la primera filera o a All genius all idiot, de la companyia Sblavard, procuren que el públic respongui a totes les bromes i balls que proposen els artistes ballant dalt del pal xinés com si fossin unes gogós o traient-se els abrics de pell i les plataformes com una drag-queen d'estar per casa. Aquesta companyia respira molt la visceralitat dels Animal religion; i és que està formada per artistes que van prendre part al mític Chicken legz de Fira Tàrrega del 2014. Ara, ocasionalment Quim Giron hi intervé. L'espectacle, això sí, és més ordenat, net, clar i també carregat d'exercicis al pal xinès i de verticals amb una música en directe que persuadeix.F Una altra cosa és que la fisicaitat evoqui a una violència cruel, oa un joc bèstia. En la percepciçço, està el grau de major o menoor satisfaccio de la dramatúrgia d'aquesta peça.ira Tàrrega realment va començar amb un dinar, dijous al migdia, el de La cocina pública. En realitat, una oportunitat de compartir diferent a la del teatre convencional, un contacte directe i sense artifici.