Juguem!

Ja sé el que estan pensant: una altra exposició d'art reciclat. Quina plaga, oi? Doncs, bé, quan acabin de llegir aquestes línies, s'adonaran que no totes les propostes estan tallades amb el mateix patró i que algunes, potser no gaires, tenen prou personalitat pròpia per parar-los atenció.

La de Miquel Aparici (Barcelona, 1963) n'és una. Per començar, ell és un creador amb un món d'interessos i neguits molt particular. Quan era un marrec, el que l'interessava eren l'arqueologia i la biologia, i a algun d'aquests dos camps de coneixement volia confiar la seva formació. Al final, res: va tirar per l'art i es va matricular a La Massana. Curiós canvi de rumb. Però és que tot va canviar per dins seu el dia que va veure exposada al Museu Picasso de Barcelona una obra molt diferent de les altres, o almenys a ell li va semblar. Era Cap de toro, per a la qual un Picasso ja d'època madura (tenia 61 anys) només havia necessitat un atrotinat seient de bicicleta i el seu manillar oxidat per crear una obra extraordinària d'una senzillesa extrema. “Jo vull fer això”, es va dir Aparici, que no recorda l'edat que tenia però no aixecava més de dos pams de terra.

És interessant el que Picasso explica del procés de gestació d'aquesta escultura. Diu que anava amb un cotxet de bebè per un descampat i, en veure aquells dos trossos de ferralla va sentir “un raig” que el va empènyer a fer-ne la fusió màgica que els concebia una nova vida. A Aparici li succeeix el mateix: mai premedita res, tot flueix d'una manera molt natural i, si no flueix, no ho força. Deixem reposar Picasso un instant, però hi tornarem.

Aparici no va estudiar ni arqueologia ni biologia però totes dues estan absolutament presents en el seu treball artístic. L'arqueologia, perquè d'aquesta emula l'esperit de recerca dels objectes. Busca peces especials, úniques, de col·leccionista, en podríem dir. Peces amb una estètica que l'atrau i que, sobretot, han estat viscudes. No li serveix qualsevol residu. No el trobaran remenant en qualsevol deixalleria, sinó més aviat en antiquaris. Ja ho diu, amb bon sentit de l'humor, que és un Diògenes una mica pijo. No el veuran manipular plàstics, per posar un exemple d'ús i abús en l'art del reciclatge. La seva dèria són els objectes quotidians i domèstics o les eines del treball del camp; sempre, i això és imprescindible, que tinguin la pàtina del temps incrustada.

La biologia es manifesta en la seva obra perquè la gran majoria d'escultures que realitza són animals. Si treuen el cap a la galeria barcelonina Víctor Lope, s'enduran un bon ensurt: just a l'entrada hi ha un felí amb actitud amenaçadora. Però passin i vegin, sense por. El realisme amb el qual crea les seves escultures és impactant. Dins d'aquesta sala d'art del carrer Aribau hi ha habilitat un bestiari que fa caure d'esquena. Els sorprendrà un petit elefant fet amb un dipòsit de gasolina, i res més. En una paret s'amunteguen una colla de gàbies dins de les quals voletegen uns ocells amb cos de navalla, i res més. I, al fons de l'espai, un immens rinoceront amb seients de tractor per pell, en aquest cas sí que alguna cosa més, perquè no tot surt amb tan minimalisme. Impressiona. Aparici l'ha fet en record del famós gravat de Dürer. L'artista alemany no n'havia vist mai cap, de rinoceront, però es va deixar guiar per la creativitat i el va clavar amb el seu traç.

Què seria de l'art sense la intuïció i la imaginació? Això és el que ens ensenya l'aventura creativa d'Aparici, un artista que presumeix molt poc, per no dir gens, de ser-ne, d'artista. Treu molta importància als valors artístics del seu treball, fins al punt que etziba que a tot hi arriba com si fos un nen petit jugant a la seva habitació. Divertir-se no està renyit amb crear, de cap de les maneres.

Aparici, director d'art de la revista El Jueves, juga i crea. I recorda amb entusiasme l'impacte que va tenir aquell xitxarel·lo que va veure el Cap de toro de Picasso. Ara, un bon grapat d'anys després, l'homenatja amb una instal·lació formada per nou caps de toro fets a la seva manera, amb seients i manillars de bicicleta en desús. Perquè a Picasso, sí, també se'l pot reciclar.