25 anys amb o sense Miles

El 28 de setembre del 1991 va morir Miles Davis. Tenia 65 anys i havia experimentat, també en carn pròpia, totes les revolucions de la música popular després de sortir del Saint Louis natal el 1944 i submergir-se en el convuls i estimulant Nova York de final de la guerra. Els cronistes, i ell mateix en la seva fabulosa autobiografia –que va reeditar Alba el 2009–, consideren que el trampolí va ser quan el jove trompetista va haver de substituir un Buddy Anderson malalt dins la Billy Eckstine Band, que va actuar a l'East St. Louis. El jove Miles va tocar aquella nit al costat de Dizzy Gillespie i Charlie Parker, segurament dos dels músics més importants de la història del jazz. Ja a Nova York, la progressió seria meteòrica després de localitzar Dizzy i Parker i formar part dels seus quintets en plena eclosió del bebop.

De la mà de Dizzy, Miles s'incorporaria a una banda llegendària, on el trompetista no va poder evitar que acomiadessin Charly Parker Bird, immers en unes addiccions que tocarien plenament, i durant dècades, Miles. Després de la sortida de Bird del grup de Dizzy, el saxofonista li va demanar que s'unís a la seva banda, que va gravar dos discos a Los Angeles, un amb la participació del trompetista. La companyia dels dos genis ja va catapultar Miles cap a un lideratge que no abandonaria al llarg dels anys, marcant tendència fins i tot quan va ser criticat amb més crueltat.

Miles va asfaltar el camí enmig de la destrucció física i estètica d'un jazz decadent, devorat als anys seixanta per l'empenta del rock, per l'arribada dels conjunts britànics i per les fusions del soul. Des de les dificultats d'obtenir uns rendiments econòmics proporcionals al seu talent, els grups de Miles van experimentar des del glamur del cool al free més informalista dels Ornette Coleman, Cecil Taylor, Albert Ayler, Archie Shepp i companyia, amb qui Miles va mantenir una relació d'amor i odi. Diríem que no va ser just amb el so irrepetible d'Ornette. Aquesta característica del seu caràcter, l'odi, va tenir també un efecte bumerang i moltes de les crítiques als errors de les renovacions van acabar esdevenint els projectils que els analistes i alguns dels seus companys li van llençar quan el van considerar com un “venut a la comercialitat” o el van acusar de manca d'idees i de perdre's en el laberint que ell mateix havia dissenyat.

En perspectiva tot resulta una interpretació parcial de l'enorme capacitat de Miles per reaccionar davant el mercat i la velocitat de canvis que va viure des dels anys quaranta fins a l'electrificació. Diríem que va haver de suportar les mateixes acusacions de Dylan, amb uns detractors que enyoraven els quintets: el format amb John Coltrane, Red Garland, Paul Chambers i P. J. Jones –més Cannonball Adderley– als anys cinquanta; i el de Wayne Shorter, Herbie Hancock, Ron Carter i Tony Williams als seixanta, sense oblidar els discos amb Bill Evans i Gil Evans. De noms no en falten perquè cada any els seus col·laboradors són els caps de cartell dels principals festivals de jazz, un terme que ell detestava. Coincidint amb els 25 anys de la seva mort i els noranta del seu naixement, no es poden perdre l'impactant biopic Miles ahead, de Don Cheadle, la seva banda sonora i el disc d'homenatge Everything's beautiful, tots tres excel·lents. 25 anys sense Miles? Com deia Herbie Hancock: “No puc enyorar Davis perquè crec que no ha marxat.”