Teatre
Èpica freda
Si algun element ha de prevaldre, a priori, sobre una obra que denunciï l'enviament a primera línia de la batalla de l'Ebre esquadrons formats per canalla de 17 anys és l'emoció. Ha de poder veure's com unes vides, molt tendres, esclaten sense sentit. Ha de poder-se palpar la ràbia, i en part la vergonya, d'haver permès aquella acció desesperada. Pasqual ha donat veu als supervivents que avui ja tenen 96 i 97 anys. I ha ofert aquelles paraules tan viscudes als joves de la nova Kompanyia del Lliure. Posar veu i nom a les víctimes d'una crueltat impulsada per la Generalitat republicana. Un gest de justícia molt adequat quan al carrer es parla, de nou, de república catalana. Per l'angúnia de caure en un melodrama acaba convertint-se en una exposició massa freda d'arrencada, que fa que costi generar una empatia amb uns personatges difusos. Hauria estat més contundent cenyir-se als testimonis reals i poder concentrar el seu dia a dia de gana, mort i, sobretot, por.
L'entrada de la música, molt suggerent, ve avalada per l'anècdota d'una troballa que acabarà sent reveladora, una partitura de Monteverdi que esdevé amulet de la sort. El rèquiem final aconsegueix un dels clímaxs més destacats de la peça. Al Municipal, es transformaven tarimes en diversos elements. Probablement a Montjuïc, a l'escenari ideat per Fabià Puigserver serà molt més impactant i net. L'obra se suma a la voluntat de saber raons de la Guerra Civil. Com diu un supervivent, allò que no es va explicar als fills ara es vol exposar als néts. In memoriam es converteix en un díptic imprescindible a Diari d'una miliciana, una altra peça de creació recent construïda a partir de les anotacions d'una dona que va morir en mans dels feixistes, després de comprovar que els seus camarades no els volien a la lluita; les desplaçaven a la cuina i els hi donaven els pitjors llocs on dormir. La misèria converteix la humanitat en egoista. A In memoriam, corprenedora, li falta ràbia.