Un passat soterrat que emergeix

Avalat amb la recepció extraordinària d'El principi d'Arquimedes, Josep Maria Miró no només creu en el poder del text com a dramaturg, cosa que es pressuposa i que fins pot semblar evident, sinó també com a director, que a la vegada confia plenament en la capacitat dels actors per expressar-lo. Això últim pot semblar igualment evident, però certes tendències del teatre contemporani ho posarien en qüestió amb la proliferació de recursos visuals. El cas és que Miró ha posat en escena Cúbit, la seva nova obra estrenada a La Planeta durant el primer cap de setmana de Temporada Alta, amb la convicció d'haver construït un text que, creant amb solidesa un teixit dramàtic amb personatges en conflicte, en faria pràcticament prou amb uns intèrprets per encarnar-lo vivament: un quartet excel·lent format amb tres actors joves (Albert Prat, Alberto Díaz i Sergi Torrecilla) vinculats al grup Ruta 40 i una actriu, Anna Azcona, amb una experiència que aporta consistència i confiança.

Azcona és Paula, una intel·lectual vídua d'un home amb el qual va crear una fundació prestigiosa. Un jove (Octavi/Díaz) l'ajuda a fer un llibre i, instal·lat a casa seva, provoca el recel dels fills de Paula que, excepcionalment, la visiten: un (Lluc/Prat) reacciona de manera agressiva i l'altre (Bernat/Torrecilla), amb una actitud més distanciada o, en principi, menys afectada.

Tanmateix, la fe en el text i els actors (magnífics tant quan parlen com quan callen) no exclou que es jugui amb altres elements amb intel·ligència i eficàcia. Amb un decorat mínim, l'escenari presenta dos espais o dos nivells, que també ho són de significació: un és l'exterior de la casa de Paula, un pati o jardí situat en primer terme, i l'altre, el seu interior, que, podent representar la cuina o bé les habitacions del pis superior, és més al fons. Amb aquests dos espais, com si es fes un muntatge successiu, es crea una temporalitat reversible en què una escena exterior pot tenir la seva rèplica en una a l'interior que seria simultània a la primera; d'aquesta manera, al darrere o a dins, va emergint un conflicte llargament soterrat que passa al davant o a l'exterior. Què emergeix? Un passat amagat que, quan se n'activa la memòria, cadascú recorda (o vol recordar) de manera diferent. I amb ell unes ferides morals amb un correlat simbòlic (o una empremta visible) en alguns cossos. Sense efectismes, amb una equilibrada progressió dramàtica, Cúbit desenvolupa un conflicte familiar que pot fer pensar en el teatre de Tennessee Williams o Arthur Miller. Això perquè hi palpita un malestar social, la por al fracàs, les mentides amb les quals ens construïm. Miró, a més, apunta cap a les mentides amb les quals pot construir-se una memòria “oficial” que, posem per cas, es fa intocable per no pertorbar els referents culturals que basteixen una identitat col·lectiva.