Crítica
cinema
Imaginació i autoajuda
Després de L'imposible, un èxit comercial rotund que explota la identificació amb uns turistes occidentals com si fossin les úniques víctimes d'un tsunami, Juan Antonio Bayona es proposa novament emocionar els espectadors amb una història que vindica el món imaginari (i el mateix cinema) com una manera d'afrontar les contrarietats dramàtiques de la vida. Per això, la infantesa es presenta novament com l'etapa de la vida idònia per mostrar la disposició a l'imaginari i a la vegada la fragilitat davant d'una realitat dolorosa. Adaptant un relat de Patrick Ness, que també és el guionista de la pel·lícula, Un monstre em ve a veure (és a dir A monster calls, evidentment rodada en anglès per a la seva comercialització) té com a protagonista un nen que, amb una mare malalta i un pare absent, projecta la seva imaginació en un teix gegant que, a través de tècniques avançades d'animació, es transforma en un monstre que li explica contes que li fan veure que els fets i les persones no sempre són com semblen (una metàfora per fer-li pensar que la seva àvia, interpretada per Sigourney Weaver, potser no és la bruixa autoritària que suposa) i que, finalment, li farà reconèixer un desig propi que costa d'acceptar: la ficció, doncs, per arribar a una veritat, que pot ser dura.
Homenatjant el seu estimat Spielberg, Bayona afirma que ha volgut fer una pel·lícula amb moltes capes. Però, al capdavall, una capa s'imposa i és aquella que explota el sentimentalisme, buscant la sensibilitat de l'espectador de manera cridanera, i que abusa de la representació de la mort. Sense oblidar que, a més, la imaginació es redueix a una mena de forma d'autoajuda.