El doctor fotògraf de Sixena

En sabem el nom i ben poca cosa més. Però el cert és que Francesc Xavier Parés i Bartra (Torelló, 1875-Barcelona, 1955) va ser un gran fotògraf. Ja és curiós que la feixuga actualitat del cas Sixena ha donat una mica de visibilitat a la seva enigmàtica trajectòria. Fa uns dies, el fotògraf i antiquari especialitzat en fotografia històrica Jordi Baron va sorprendre, a les xarxes socials, quan va penjar el reportatge inèdit que Parés va fer al monestir el 1912. N'hi ha per impressionar-se, perquè les imatges són precioses i donen dades reveladores dels últims sospirs de grandesa del convent abans de caure en desgràcia el 1936.

Buscar informació de Parés és complex: ha deixat pocs rastres. De moment, qui més s'ha preocupat de saber qui va ser és Baron, que fa uns deu anys va comprar el seu vast arxiu, format per més de 3.000 imatges, la gran majoria estereoscòpiques. “Vaig quedar meravellat: és del millor que he vist de fotografia de principi de segle”, diu Baron, que va començar a investigar però es va trobar amb un desert de pistes.

Sí que va esbrinar que era metge municipal i que havia presidit la secció fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya. Com altres aficionats a la fotografia d'aquesta entitat, va fer un munt de viatges per documentar els pobles del país. També va sortir a fora, a Espanya, Itàlia, el centre d'Europa i Egipte. Fins aquí, res que sortís de la norma. “El que ja no és tan habitual és la manera com treballava. Era molt escrupolós tant en l'aspecte tècnic, quan positivava, com en la selecció dels llocs més interessants, que li agradava que tinguessin un component social, insòlit en altres autors d'aquesta època”, precisa.

Doncs vet aquí que Sixena ha concedit la primera oportunitat a Parés per ser, si no reconegut de cop i volta, com a mínim conegut. Les fotografies que va fer al monestir (un total de nou) no tenen res, o quasi res, a envejar de les del fotògraf de referència del moment, Adolf Mas, que va trepitjar el cenobi dels Monegres un any abans, el 1911. En aquell viatge, que Parés va emprendre a principi del mes d'abril acompanyat d'una colla de socis del centre, va penetrar en altres llogarets de la comunitat veïna, com ara Montsó o Tamarit, on va documentar la recent construcció de l'imponent canal d'Aragó i Catalunya.

El seu testimoni gràfic de Sixena té el valor que reflecteix una estampa que estava a punt de desaparèixer. El monument, fundat al segle XII, va ser saquejat i incendiat pels anarquistes incontrolats als inicis de la Guerra Civil espanyola. Les imatges fan evident la decadència en què s'arrossegaven la majoria d'estances del cenobi des de feia segles, però algunes de les seves joies artístiques hi continuaven lluint amb majestuositat.

Les pintures murals (segle XIII) de la Sala Capitular, obra mestra sense parangó a la península, o el retaule d'alabastre dedicat a santa Anna (XVI), de Gabriel Joly, són algunes de les obres que van cridar l'atenció de la càmera del doctor fotògraf. Eren, certament, els seus darrers dies daurats: el foc del 1936 va massacrar-les, tot i que per sort no les va destruir del tot.

Tot allò que se'n va poder salvar es conserva des de fa anys i panys al Museu Nacional d'Art de Catalunya (els frescos, sense els seus colors originals, devorats per les flames) i al Museu de Lleida (els únics quatre fragments supervivents del retaule d'alabastre, transformats en guixos per l'acció de l'elevada temperatura assolida durant l'incendi). Un material artístic que, com se sap, Aragó ha portat als tribunals al·legant que li va ser sostret de manera il·legal.

Una altra peça que gràcies al reportatge de Parés podem apreciar tal com era en tota la seva dimensió és el retaule de la Pietat (segle XVI), del mestre de Sixena. El custodia el Museu de Lleida, però no pas sencer: li manca la taula gran del mig. I ara, per culpa del mateix litigi judicial, corre el perill de disgregar-se una mica més, ja que dos compartiments també els reclama Aragó.

Un estrany oblit

Com és possible que un llegat fotogràfic d'aquesta magnitud hagi quedat enterrat en l'oblit? “La majoria de socis acostumaven a dipositar els seus fons al Centre Excursionista, però Parés no ho va fer, i no sabem per què. Va morir sense descendència i jo vaig comprar el seu arxiu a una persona que no tenia res a veure amb la família”, revela Baron, que ha col·locat alguns positius duplicats en arxius municipals i en col·leccionistes (la sèrie de Sixena li va adquirir un particular aragonès) però la unitat del catàleg de negatius “és intocable. No es pot dispersar de cap manera”.

El món de la fotografia és un terreny trufat de tresors ocults. Hi ha tant talent pendent de descobrir que el nom de Parés pot passar per un més de la llista. I sí, però no. “És un dels grans. M'agradaria fer un llibre i una exposició”, avança Baron, un “boig de la fotografia” reclòs en el seu espai de treball, un magatzem del carrer Cervantes que és com una cambra de les meravelles del patrimoni fotogràfic català de tots els temps

Si Sixena ha servit per començar a reivindicar el treball de Parés, alguna cosa bona inesperada es traurà d'aquest conflicte tan desagradable.