Una estranya condescendència

L'exagent secret Francisco Paesa, El hombre de las mil caras, s'encarna en Eduard Fernández, tot i que pot semblar que aquest només tingui una expressió facial. No és, però, per culpa dels actors que la nova pel·lícula d'Alberto Rodríguez, que arriba després de l'èxit de La isla mínima, sigui plana, superficial, en abordar un cas relatiu a uns aprofitats sinistres (Paesa, Luis Roldán) que, de fet, dóna mesura de la corrupció i la perversió a què va abocar-se el govern socialista de Felipe González en la seva guerra bruta contra ETA.

La pel·lícula anterior d'Alberto Rodríguez és un thriller en què, a través de la tensió de dos policies encarregats d'un cas de violació i assassinat als aiguamolls del Guadalquivir, s'esbossen les turbulències i contradiccions de l'Espanya de la Transició. En aquest nou film, que es pressuposaria més directament polític, tendeix, en canvi, a un tractament apolític, encara que hi apareguin esmentats alguns ministres socialistes de l'època, i sobretot poc punyent i incisiu.

Pot estranyar que Roldán aparegui com un home poruc i espantat. També una certa condescendència amb Francisco Paesa (a qui, per la seva feina bruta, es continua permetent que estigui en parador desconegut després d'haver-se embutxacat els diners que va robar Roldán i els que li va pagar Belloch per poder capturar l'exdirector general de la Guàrdia Civil) a través de la veu narrativa d'un personatge amic de l'home de les mil cares: la condescendència que semblen inspirar certs espavilats sense escrúpols. A més d'empatitzar amb tal punt de vista, el film abusa d'aquesta veu narrativa explicativa, reiterativa, pesada.