El convent aristocràtic

Sança de Castella (1154-1208), reina consort d'Aragó i esposa del rei Alfons el Cast, és a Osca, dedicada a construir un monestir de l'orde de sant Benet. Estem a la segona meitat del segle XII, en un moment en què la Corona d'Aragó es dedica a intentar repoblar territoris recuperats dels àrabs. Els monestirs no només són espais de recolliment religiós, sinó eines de control del repoblament a través dels ordes monàstics. Sent a Osca, a Sança li arriba una curiosa notícia. A la parròquia de Sixena, als Monegres –on viuen 35 veïns, probablement d'origen andorrà–, la imatge de la Mare de Déu desapareix cada nit de l'església però apareix enmig de l'illot d'una llacuna, pròxima al riu Alcanadre. Els veïns la tornen al seu lloc cada matí, segurs al principi que el trasllat nocturn deu ser cosa de brètols. Però la translació es repeteix cada nit i la talla de la Verge sempre acaba enmig de l'illot. Els veïns fins i tot proven de portar l'escultura a dues altres parròquies veïnes, Urgellet i Sena, però la marededéu és traslladada cada cop a la llacuna, malgrat que alguns facin guàrdia per vigilar-la. No havent-hi una explicació racional, finalment, la reina és informada del miracle. I a Sixena, la reina acaba convençuda que l'aparició de la Verge a la llacuna és un senyal diví que és allà on s'ha de construir un monestir.

Aquesta és la llegenda de la fundació de Santa Maria de Sixena. Una narració que, segons els historiadors, explicaria que Sança, moguda per la fe, prengués una decisió difícil de comprendre ja que el terreny sobre el qual es va construir el monestir no era ni de bon tros el més adequat per a un edifici de grans dimensions. Van caldre complexes obres de drenatge i clavegueram per aixecar el complex i els pobles de Sixena i Urgellet es van traslladar a un de nou, Vilanova de Sixena. És cert que l'enclavament era un bon lloc de pas –entre Osca, Barbastre, Saragossa i Lleida– per a una cort itinerant com era la de la Corona d'Aragó, però, malgrat això, els historiadors encara es pregunten per què es va triar un territori tan pantanós.

Aquesta circumstància ha marcat la història de Sixena al llarg dels segles. Però en aquell moment, el monestir, fundat el 1188, va néixer amb tots els privilegis possibles per ser un símbol del poder de la Corona d'Aragó, destinat a ser panteó reial. Sança va ser la fundadora de la secció femenina de l'orde de Sant Joan de Jerusalem a la península, però les monges, que en principi seguien la regla de sant Agustí, gaudien d'una regulació especial que els permetia entrar i sortir del recinte amb bastant llibertat. Un any després, es van acabar les obres de l'església i del panteó reial, on es va enterrar la infanta Dolça, que acabava de morir.

El cert és que Sixena es va començar a assemblar més a una cort aristocràtica que a un convent en aquells primers anys, cosa que explica la seva riquesa artística. Les monges provenien de famílies nobles, començant per la mateixa Sança, que en enviudar va acabar jurant els vots. Sança va ser enterrada al panteó reial del monestir, així com el seu fill, el rei Pere II el Catòlic –pare de Jaume I El Conqueridor–, i les seves filles, les infantes Dolça i Elionor.

Les despulles de Pere II no van arribar a Sixena fins al 1217, quatre anys després de la seva mort a la batalla de Muret. La raó d'aquest retard és que el rei Pere va ser titllat d'heretge per haver defensat els interessos dels càtars de Llenguadoc, però després de comprovar que la defensa de les terres occitanes per part del rei català tenia una intenció purament territorial, el Papa va autoritzar el seu enterrament a Sixena, al panteó reial. De fet, la desfeta a Muret va suposar l'inici del domini francès a Occitània. Les despulles del rei no van arribar soles. Set cavallers, que també van caure a Muret defensant el rei catalanoaragonès, van ser enterrats en sarcòfags a la façana del monestir. Durant la destrucció de Sixena el 1936 els cadàvers del panteó reial, que estaven momificats i en molt bon estat de conservació, van ser profanats i estesos pel terra i es diu que un dels anarquistes va ballar amb el cos de la reina Sança.

El segle XIV va ser un moment d'esplendor a Sixena, sobretot quan Blanca d'Aragó i Anjou, filla del rei Jaume II, va ser la priora del monestir. És el moment en què es realitzen les magnífiques pintures de la sala capitular, avui en dia al MNAC. És a la cadira prioral, conservada al Museu de Lleida i que no està entre els béns reclamats per Aragó, on sembla que s'asseia Blanca en les grans ocasions. Al complex hi vivien aleshores un centenar de monges, però s'ha de comptar que no estaven soles. Cadascuna d'elles solia anar acompanyada per servents, donzelles i assistents de tot tipus. Les religioses solien sortir amb freqüència, entre d'altres coses per fugir de les èpoques de més humitat a Sixena. A més, al monestir també hi havia una petita representació de frares del mateix orde santjoanista. La població del monestir, doncs, era nombrosa i això va obligar a construir annexos a les muralles, a les torres i fins i tot al sostre de l'església. Era també una manera de sortejar les condicions insalubres als baixos de l'edifici.

Un tercer moment d'esplendor de Sixena va ser quan el monestir va gaudir de la protecció del comte Pere II d'Urgell (1340-1408), home riquíssim que va ser el gran mecenes artístic a Catalunya a l'època. Va ser el poderós comte qui va regalar a la seva filla, Isabel d'Aragó i Montferrat, monja de Sixena, un valuós portapau d'or i esmalt per al monestir, peça avui en dia desapareguda i buscada fins i tot per la Interpol perquè va ser robada de la caixa forta del MNAC el 1991, quan el museu estava en obres. D'Isabel és també una de les caixes sepulcrals policromades del Museu de Lleida, i que és un dels objectes reclamats per Aragó.

La decadència de Sixena comença just després de la mort d'Isabel d'Aragó el 1434. Però hi va haver intents de reflotar el monestir, en una època en què la Corona d'Aragó era ja un somni esvaït. A finals del segle XVIII, els problemes de salubritat de l'edifici van plantejar la necessitat de fer-ne una reconstrucció, demolint fins i tot l'edifici antic. L'arquitecte Francisco Rocha va projectar un edifici nou, de tall neoclàssic i molt més grandiloqüent que el monestir romànic. La cosa anava endavant i les monges guardaven en un lloc ben protegit els diners per portar a terme l'obra. Es va arribar a la xifra de 55.000 duros, amb la qual es podria haver iniciat la reconstrucció amb tota tranquil·litat. Però la dissort va tornar a colpejar Sixena: uns bandolers van entrar al monestir de nit i es van emportar els diners. Els lladres van ser perseguits i finalment penjats a Saragossa, però la idea de reconstruir Sixena es va aparcar per sempre.

En el seu lloc es va decidir ornamentar el palau prioral amb pintures del cartoixà Manuel Bayeu, germà del més cèlebre Francisco Bayeu, cunyat de Goya. Aquestes pintures van ser destruïdes durant la Guerra Civil, igual que ho serien parcialment les pintures medievals i gran part de l'arquitectura del monestir. Però aquesta ja és una altra història.