les claus de sixena
Carmen Berlabé i Alberto Velasco
Una sentència polèmica
Els conservadors del Museu de Lleida assenyalen les contradiccions del dictamen sobre els objectes adquirits per la Generalitat i el MNAC
La situació actual dels béns mobles del monestir de Sixena adquirits per la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) el 1983, 1992 i 1994 és conseqüència de la sentència 48/2015, de 8 d'abril de 2015. Aquesta sentència, dictada per la jutgessa María del Carmen Aznar, magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 d'Osca, indica que les vendes van ser il·legals i que els béns han de ser traslladats novament al monestir. A tot això, cal afegir que la jutgessa va dictar una ordre d'execució provisional que obligava al lliurament immediat de les obres, independentment que la sentència es recorregués. Aquesta ordre, com bé ha dit el conseller Santi Vila, violenta l'ordenament jurídic català en matèria patrimonial, ja que passa per sobre de la Llei del Patrimoni Cultural com una autèntica piconadora.
Una lectura atenta de la sentència posa sobre la taula que el tema no és tan clar com semblaria i que s'ha fet una interpretació de la llei que podria ser discutible des de diferents punts de vista, tot i que aquí ens centrarem en la pròpia història dels monuments nacionals espanyols. Segons la jutgessa, les compres són nul·les de ple dret perquè les obres en qüestió eren béns que formaven part inseparable del monestir, que havia estat declarat Monument Nacional el 1923. Tanmateix, la declaració publicada a Gaceta de Madrid aquell mateix any no duu l'obligat annex que havia de relacionar els béns mobles inclosos en la declaració, tal com diu l'article 27 de la Llei de Patrimonio Histórico Español.
Per salvar aquest escull, la jutgessa al·lega que no era necessari, atès que els béns de Sixena tenien la consideració d'immoble, és a dir, que eren part consubstancial de l'edifici. És a dir, per sostenir la seva argumentació, la jutgessa converteix en béns immobles els retaules, escultures, forquilles, vestits i qualsevol altre bé implicat en les compres.
Això entra en contradicció amb el cas de les rajoles del palau de Velada (Àvila), adquirides per l'Estat i que van ser objecte d'un litigi similar que va arribar al Tribunal Suprem (sentència 305/2000, de 30 de març, RJ 2000/2431). El tribunal va determinar que les rajoles eren béns mobles des del moment en què van ser arrencades de la paret, malgrat que en origen estiguessin adossades als murs i que poguessin tenir la consideració de béns immobles. Per tant, caldrà preguntar-se per què les rajoles del palau de Velada no poden ser considerades béns immobles i sí, en canvi, els retaules i les peces d'orfebreria de Sixena.
Una altra qüestió que tracta la sentència de Sixena és la motivació que va portar la Comisión Provincial de Monumentos d'Osca a promoure la declaració del monestir. La sentència diu que l'objectiu era “poner fin a las ventas del patrimonio artístico del monasterio”, i que “desde que en 1923 fue declarado Monumento Nacional, ya no se realizó venta alguna de bienes”. Si anem a buscar el resum de l'acta de la Comissió, de 24 de maig de 1920, en cap moment s'hi esmenta que l'objectiu fos aquest.
A això s'hi ha d'afegir que la declaració no va aturar les vendes, tal com demostra un expedient del 1925 –publicat a la tesi doctoral de Carmen Berlabé– en què es van vendre diferents objectes. I encara més. Quan poc després de la declaració un delegat de la Comissió va demanar autorització al bisbe de Lleida per visitar el monestir, li va sol·licitar permís per reconèixer els espais inclosos en la declaració i parlava, significativament, de “la protección que el Estado va a dispensar a la fábrica del Monumento”. Res no comenta sobre els béns mobles que, en cas d'haver format part de la declaració, de segur hauria demanat inspeccionar.
Vendes constants
La sentència, d'altra banda, sembla no tenir en compte els costums i els usos instaurats a l'Estat espanyol en matèria de gestió dels béns mobles integrats en Monuments Nacionals. Després de la recerca superficial que hem efectuat des del Museu de Lleida, hem constatat que la venda o trasllat de béns mobles des d'edificis amb aquesta consideració ha estat habitual durant tot el segle XX. Els casos documentats arreu de l'Estat espanyol són molt nombrosos. Tan nombrosos que si la sentència creés finalment jurisprudència, podria desencadenar una autèntica allau de reclamacions patrimonials.
Un dels casos més significatius és el de la catedral de Tarazona (Saragossa), declarada Monumento Nacional el 1931, que després de la Guerra Civil espanyola va veure com sortien dos retaules que van anar a parar a sengles parròquies aragoneses. És també remarcable el trasllat el 1914 del retaule gòtic de Sant Bartomeu, Sant Andreu i Santa Úrsula des de l'església de San Pedro el Viejo d'Osca, declarada el 1885, cap al Museu d'Osca. O la venda del Bote de Zamora, una peça islàmica d'ivori procedent de la catedral d'aquella ciutat, avui al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, que va ser venuda a un antiquari el 1911 sense que l'Estat impedís l'operació. Poc després, l'Estat el compraria al mateix antiquari.
És força rellevant el cas de dos tapissos flamencs de la catedral de Zamora, que van ser adquirits per l'Ajuntament de Madrid el 1945, amb llums i taquígrafs. Pot esmentar-se, igualment, la venda del cadirat de cor de Santa Clara de Astudillo (Palència), del segle XIV, efectuada quan l'expedient de declaració del monestir ja estava incoat, i que va ser exportat a l'estranger amb les autoritzacions pertinents.
A més dels casos apuntats, caldria esmentar altres vendes de béns patrimonials procedents d'edificis declarats monuments nacionals que van emigrar a l'estranger, com va passar amb alguns dels tapissos de les catedrals de Palència i de Burgos. Hem de pensar que aquestes vendes es van dur a terme perquè l'autoritat competent considerava que les obres implicades o bé no formaven part de les respectives declaracions dels edificis, o bé no eren elements imprescindibles per explicar la història dels respectius monuments. Naturalment, si l'administració els hagués considerat béns immobles, com ha fet la jutgessa amb els béns de Sixena, no hagués permès la seva alienació.
Més ressò ha tingut, en canvi, la venda de set mobles d'estil art déco realitzats per Armand Albert Rateau per al palau de Llíria (Madrid), propietat de la duquessa d'Alba. El palau va ser declarat Bé d'Interès Cultural el 1974 i les peces en qüestió van ser incloses en l'annex de béns mobles que formaven part de la declaració. El passat 2013, l'aristòcrata va vendre els mobles en subhasta per més de sis milions d'euros a la seu parisenca de Christie's. En ser una venda efectuada a l'estranger, calia el corresponent permís d'exportació, que va ser concedit sense problemes pel Ministeri de Cultura. Sorprèn, per tant, que aquests mobles de bany no se'ls consideri part essencial del palau de Llíria i, en canvi, passi exactament el contrari amb qualsevol forquilla, vestit o retaule originari de Sixena, que han estat considerats béns immobles no alienables de l'edifici.
Una declaració controvertida
Exemples com els esmentats obliguen a qüestionar-nos moltes coses al voltant del cas Sixena. Especialment, tot allò relatiu a la declaració de Monument Nacional de 1923 i què formava part de la declaració i què no. I, sobretot, quins béns mobles poden ser considerats immobles i quins no. L'argumentació de la jutgessa d'Osca, a la llum dels casos esmentats i de la sentència de les rajoles del palau de Velada, d'entrada, pot ser discutida des del raonament científic i l'argumentació tècnica.
I per acabar, volem assenyalar que cal tenir en compte també la voluntat de la part venedora, les religioses de Sixena, ja instal·lades al monestir de Valldoreix en el moment d'efectuar-se les operacions. Les religioses volien vendre –de fet, la seva voluntat de vendre's el patrimoni del monestir està a bastament documentada en diferents èpoques i moments–. I, d'altra banda, la Generalitat volia comprar. Per això, les religioses de Sixena van atorgar poders a la priora de Valldoreix, Pilar Sanjoaquín, per administrar i disposar plenament dels béns, mobles i immobles, del monestir de Sixena. D'aquí que la Generalitat actués en tot moment amb animus de compradora legítima, primer, i com a propietària dels béns, després, a l'empar de la legislació autonòmica i estatal. Així ho va prescriure el Tribunal Constitucional en la sentència 6/2012, de 18 de gener de 2012, en la qual s'afirmava que la Generalitat de Catalunya, en el cas de Sixena, havia actuat de forma legítima.